Un goig sense alegria

No sabeu fins a quin punt me n’alegro d’haver-me equivocat en el meu pronòstic de fa 15 dies, convençut que els presos polítics no serien traslladats a presons catalanes. Les circumstàncies polítiques, el fet que el PSOE fes front comú amb el PP en la qüestió catalana i les eleccions vinents que ja s’albiren a l’horitzó, em feien pensar que res canviaria en la política d’empresonaments. 

Però no ens podem enganyar. En el fons res no ha canviat. Senzillament, s’ha deixat de castigar les famílies, que ja no hauran de fer una bogeria de quilòmetres per estar uns pocs minuts amb els presos. La resta queda intacta. Les acusacions es mantenen –també la de rebel·lió- i es manté també la privació de llibertat mitjançant una presó preventiva sense fiança. A més, en una mostra més d’irracionalitat que fa sospitar de les intencions, el jutge Llarena ha decidit donar un termini de dos dies (dos dies!) perquè paguin més de dos milions d’euros (!) com a fiança d’una possible condemna per malversació de fons. No sóc jurista, però aquesta mena d’actuacions em fan pensar més en el joc dels disbarats que en la instrucció d’un procés judicial. Són totalment arbitràries, basades només en el criteri del jutge instructor, que no està subjecte a cap mena de control i no dóna garanties d’imparcialitat. Si bé és cert que en l’àmbit jurídic res no canvia, l’acostament dels presos polítics a Catalunya tindrà almenys dos efectes importants: per a ells ha de ser una injecció de moral sentir-se prop de casa i sentir –segur que el sentiran- l’escalf de milers de persones que els hi fem costat. D’altra banda, per a tots nosaltres la proximitat ha de ser un estímul per reivindicar la seva llibertat i per continuar treballant per una Catalunya on casos com aquests no siguin possibles. Això donarà ales a prendre iniciatives en l’àmbit intern i internacional per fer efectiva una democràcia que fins ara s’ha demostrat coixa, corrupta i ineficaç. Volem una societat lliure, on no hi hagi delictes de pensament o d’opinió i on tothom sigui igual davant la llei. Una societat que no sàpiga de privilegis i on els governants –del primer a l’últim– siguin escollits pels representants del poble i per tant puguin ser revocats si no actuen honradament. En definitiva, una república on es persegueixi el delicte però no les idees. Una república on sigui una quimera la cultura del “pelotazo”, tan pròpia d’altres indrets i on, per damunt de tot, es respectin els drets i opinions dels altres. Per una societat així han lluitat i hi han deixat la pell els polítics empresonats i a l’exili. La resposta de l’estat ha sigut tancar-los a la presó i negar-los drets cívics.

Per evitar situacions com aquestes volem una república independent, on siguem senyors dels nostres actes i on predomini el respecte i la justícia. Qualsevol altre model seria dictadura. I de dictadura ja en tenim els calaixos plens.