El llaç groc

El llaç groc, al llarg de la història, s’ha fet servir com un símbol de reivindicació consistent. No s’entén que els seus detractors el vulguin ignorar i qualificar com a signe grotesc, quan en realitat el que fa és posar alerta sobre les injustícies, i així protestar-ne.

Nou països a nivell internacional han utilitzat aquesta senyal com a símbol reivindicatiu. Heus ací alguns exemples: Corea del Sud, el 2014, el feu servir per a recordar les víctimes de l’enfonsament del vaixell  Sewol amb 475 persones a bord i un total de 304 víctimes. El Papa Francesc lluí un llaç groc el mateix any de visitar aquest país. Els Estats Units -entre altres esdeveniments- durant la crisi dels hostatges a l’Iran, quan l’any 1979, un grup d’estudiants seguidors del màxim dirigent de la revolució aquell país, l’aiatol·là Ruhol·lah Khomeini, assaltà l’ambaixada dels EUA a Teheran. Allà van prendre tres hostatges. Les cintes grogues no només foren lligades als arbres sinó posades d’altres maneres. Itàlia és una mostra de solidaritat amb els presoners de guerra. Al Japó, la medalla d’honor fa servir la cinta groga per a reconèixer els professionals que per la seva actitud s’han convertit en exemples a seguir. A Alemanya, el llaç groc es fa servir en suport a l’exèrcit. Al Canadà, l’ús del llaç groc no està documentat fins a la Primera Guerra Mundial, quan les mares i les dones dels soldats canadencs van començar a fer-los servir en record dels soldats. Aquest ús es mantingué durant la Segona Guerra Mundial. A Singapur, el govern va portar a terme ‘el projecte del llaç groc’, una iniciativa per donar una segona oportunitat  als exconvictes de restablir-se en la societat. Durant el setembre, en aquest país asiàtic, es fan campanyes demanant a la gent portar un llaç groc a la camisa o samarreta en suport de la integració dels ex-presos...

A Catalunya, el 16 d’octubre de 2017, dia que van tancar a la presó per les seves idees independentistes a Jordi  Sànchez i Jordi Cuixart, l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural van demanar fer ús de llaços grocs per l’alliberament dels presos polítics catalans, la llista dels quals augmentaria amb més empresonaments i exiliats a l’estranger.

Algú diria que el llaç groc no entén d’investidures, ni  de discussions entre partits, ni de fer eleccions o no... Sinó que és el triomf d’una reivindicació; que qui s’ofèn en veure’l és perquè vol, no ens hem pas d’enganyar, és el que hi ha. 

Per això, un moviment pacífic i democràtic com el sobiranisme, no hauria de ser motiu de criminalització com a violent i colpista, perquè no ho és. Perquè si anem a mirar, aquests llaços, que són solidaris, també les societats d’estats democràtics els fan servir per donar suport a causes i opinions, i ningú no condemna a ningú, ni maltracta. Quin interès hi ha darrere, per tal de qualificar un símbol d’insult, quan demana llibertat de presos polítics?

El llaç groc és un símbol cívic per damunt de tot, però a la vegada també és l’exercici de la llibertat d’expressió. I això ho sap tothom sense cap excepció; una altra cosa és que s’accepti. Aquest llaç va més enllà de tota ideologia -sigui del color que sigui- perquè si un és veritable demòcrata, aquest símbol no li ha de fer gens de por i, per tant, no cal patir pels llaços. En canvi, sí que ens hem de preocupar que en una societat que es diu democràtica hi hagi presos polítics. Aleshores, alliberant els presos polítics s’acabarien els llaços i entraríem en una fase de diàleg entre iguals; així lluiria l’exemple, que falta ens fa, de la vertadera democràcia.