Hauran anat a parar al desballestament.

Hem de reconèixer que la civilització moderna canvia amb tremenda rapidesa. Va tant de pressa com els coets siderals i, parlant en romàntic, al galop trepidant dels cavalls espoliats. A veure: mentre el dilluns una utilitat ens resulta imprescindible, el dimarts ja ha quedat obsoleta.

Així ha passat amb les cabines de telèfon, amb la conformitat de la companyia Telefónica, que feia temps que se les volia treure del damunt perquè li donaven més pèrdues que beneficis, però que no tenia el permís del Govern, que preservava el dret universal de la comunicació telefònica. 

Prompte, en un obrir i tancar d’ulls, les cabines telefòniques han desaparegut de l’aspecte urbà i ara només es veuen espectres sense cap utilitat en algun indret. En aquest nostre país les cabines telefòniques sempre eren un problema per als usuaris, ja que en molts casos la comunicació no funcionava, majoritàriament a causa de la fúria dels brètols i demés castes incivils que es passaven la vida destrossant un útil tan beneficiós per als transeünts. I no seria perquè la Telefónica no s’hagués espremut el cap per habilitar sistemes antirobatoris i preservadors de la fúria destructora, però cap reforçament va servir per evitar l’atac dels malfactors. Algun psicòleg ens hauria d’explicar el fonament d’aquesta persistent animadversió contra les cabines. 

Per què han desaparegut? Doncs pel fet d’haver tret el cap a la civilització els telèfons mòbils, dels quals ara es val tothom (fins i tot els pobres els usen mentre demanen caritat, i els pagesos, dalt del tractor). Els mòbils s’han fet amos i senyors de la telefonia, apartant qualsevol altre anterior mitjà. Està clar, és molt més còmode endollar-se “l’aparatet” a l’orella que posar-se dins una cabina.

Per tant, l’ús de les cabines s’ha desplomat. La companyia va arribar a detectar que, en una jornada de deu hores, a la Porta del Sol de Madrid solament tres persones les van utilitzar, tot i haver-hi vuit cabines a la plaça. És lògic, doncs, que si no s’usen no té cap sentit mantenir-les als carrers. 

El desplom ha estat tant tremend que a Espanya, l’any 2017 ja no queda cap cabina de les 100.000 que hi havia l’any 2000. Des de llavors s’han anat reduint acceleradament, a raó d’unes 5.000 unitats cada any, i en els últims tres anys la caiguda interanual ha estat del 40%. 

 L’origen de la cabina telefònica es deu a una urgència mèdica que va tenir l’esposa del magnat nord-americà William Gray. Gray necessitava contactar amb un doctor per una urgència, però no tenia telèfon a la seva llar. Aquella incòmoda situació li feu néixer la idea de crear un telèfon públic. Després de diverses proves, l’any 1889, van instal·lar el primer telèfon públic del món en un banc de Hartford (Connecticut). El resultat va ser tan satisfactori que es van començar a muntar en els establiments públics i en els carrers de les poblacions ianquis. Gray, que de passar a no tenir telèfon va fundar una companyia que en tres anys va instal·lar més de 80.000 aparells.

La companyia Telefónica nostra es feu líder d’instal·lacions de cabines en diversos països d’Iberoamèrica; des de l’Argentina a El Salvador es veien les clàssiques cabines amb el títol i els logos gravats al vidre; tot una joia.
No va ser així a Anglaterra on, com marca la seva idiosincràsia, les cabines havien de ser diferents —com també el nom, ja que allí no en diuen “cabines” sinó “quiosc”— a través de, per exemple, pintar-les vermelles. El fet que fossin pintades en vermell no fou pas un antull de qualsevol lord, sinó una casualitat. El 1912, el servei de telefonia del país era a càrrec de l’Oficina General de Correus, i el color corporatiu del servei postal britànic era el vermell i, ves per on, ja tenim el mateix color roig en els quioscs de Londres i de la majoria de les poblacions del país.

Adeu-siau cabines, heu passat com una exhalació.