Camí de l’Abat Oliba

Quan es parla dels pares de la pàtria catalana, surt el comte Guifré, o el rei Jaume I, però no ens podem oblidar de qui vetllà per les raons jurídiques, les culturals, de les arts, com de les espirituals, de les quals fou l’Abat Oliba. Per tal fet, la Generalitat, el 2008, amb la idea d’homenatjar i fer memòria d’aquesta personalitat tan vinculada als orígens de Catalunya i de la seva història, va portar a terme el GR 151, referit de manera expressa al nostre abat. Un d’aquells camins que, en recórrer-lo a dues bandes de frontera dels Pirineus, ens evoca a la memòria, fent-nos adonar de la nostra realitat.

En el naixement, amb data del 971, d’aquesta gran figura universal de talla europea, avui molt oblidada, de l’Abat Oliba, hi ha discordança, si ho feu a Besalú o bé a Cornellà de Conflent, l’actual França. Tercer fill del comte de Cabreta de Cerdanya i Besalú, ingressà a l’orde benedictí al monestir de Ripoll el 1002. El 1008 fou escollit abat de Sant Miquel de Cuixà. Com a abat inicià una disciplina més austera. La seva fama el va portar també a ser abat de Sant Martí del Canigó, i de Ripoll.

El reconegut historiador català, el sacerdot Antoni Pladevall, del bisbat de Vic, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia de les Lletres Catalanes glossava sobre aquesta gran persona en una conferència amb motiu del mil·lenari de Montserrat el 2 de novembre de 2008 i, entre altres paraules, ens deia el següent:

“Cap altre personatge dels comtats que formaran la Catalunya de l’alta edat mitjana, si deixem de banda algun gran comte, no ha tingut tants i tan destacats historiadors, sobretot en temps moderns, que s’hagin esforçat a perfilar tots els trets de la vida d’un eclesiàstic que visqué el moment del canvi del primer mil·lenni. Tampoc no n’hi ha hagut cap altre que hagi tingut tanta importància ni transcendència, sobretot en l’aspecte social i religiós...”
L’entorn eclesiàstic és el que més l’ha recordat; així en feia memòria, en una xerrada del pare Jesús Oliver Sales, monjo de Poblet, el dia 2 de novembre de 2008 a Ripoll amb  motiu del mil·lenari d’aquest monestir del qual fou el primer abat, el 1008, deia així: “El mil·lenari d’Oliba no haurà tingut el ressò que es mereixia i els actes festius no hauran aconseguit sortir del territori del bisbat vigatà i, encara, dins de l’àmbit estrictament eclesiàstic.”
Aquest protagonista destacat del naixement de Catalunya, del qual rebérem la consciència del que som, que fou fundador de monestirs, com el de Montserrat (1023 al Bages), o el de Sant Miquel de Fluvià (1045 a l’Alt Empordà) i d’altres, en fou abat, bisbe o els va arranjar de nou amb l’estil romànic, del qual fou el precursor i que foren la primícia de la nostra cultura. Aquest, no parà de consagrar temples i catedrals de tal manera que ajudaren a articular el territori català.

 La historiografia l’ha reconegut com a predecessor de la democràcia parlamentària, en promocionar les assemblees de Pau i Treva... L’abat Oliva, aquest prohom, al qual també s’ha reconegut fundador d’Europa, gràcies a la seva obra, avui, a desgrat nostre, té encara un escàs ressò en la cultura i societat catalanes.

El camí d’Oliba és un camí de peregrinació; un viatge transportat a la Catalunya de l’any 1000. No fa massa dies un familiar i un amic, excursionistes nats, amb els seus 65 anys, i sense fer massa escarafalls, l’iniciaren des de Montserrat —lloc d’origen de l’itinerari— fins a arribar al monestir benedictí de Sant Martí del Canigó. Val a dir que havien fet una preparació cultural prèvia, per tenir vertadera consciència del que anaven a fer. Això, els va estimular a portar-lo a terme.

Seguiren les pautes de la guia, que ha editat l’Agència de Turisme de la Generalitat. En dues setmanes i mitja, i un total de 345 quilòmetres, en ple mes de juny, aconseguiren el seu objectiu. Això sí, dormiren en pensions i centres d’acollida. Salvaren importants desnivells; ja que sempre seguiren el camí del nostre religiós, i no hi hagué manera de fer dreceres. Tingueren la sort que el temps els acompanyà.
Fou del tot una experiència inoblidable, segons explicaven, que per abastar-la s’havia de viure.