"Joan de Nadau" és el pseudònim de Miqueu Maffrand, és un exprofessor de matemàtiques francès, nascut l’any 1954, a Casau de Lairiça (Cazaux- Layrisse) a la regió de l’Alta Garona, en terres occitanes, que deixà la seva professió per dedicar-se a la música occitana. El 1973, a la ciutat de Tarbes, creà el grup anomenat Els de Nadau, paraula en occità que vol dir ‘Nadal’. Joan de Nadau ha esdevingut l’ànima del grup, component música i interpretant els seus textos.

Sabem que després de la seva constitució, s’han significat en la reivindicació de l’occità; tenen un paper important en la creació i desenvolupament de la Calandreta (escola occitana). S’involucraren en les primeres estacions de ràdio gratuïtes per tal recuperar la llengua occitana. També es solidaritzaren en les lluites socials dels treballadors de les vinyes de la regió, que els captivaren amb les seves cançons. Amb el temps es convertiren en un símbol per la lluita en la recuperació de l’idioma occità.

Els temes que interpreten són de temàtica diversa: van des de la cançó de protesta a temes tradicionals. Amb instruments actuals i la recuperació d’antics, fan de la seva música una novetat. Joan Nadau, a cada cançó fa una introducció en francès del tema que tracta. La seva obra mestra és “L’immortal”, composada l’any 1978, que es va convertir en una mena d’himne popular de Bearn i d’Occitània. Hem de dir que, a hores d’ara, esmentat grup gaudeix de fama nacional arreu de França.

Coneixem Occitània, la que es troba al sud de França, a Catalunya, a la Vall d’Aran i la regió del Piemont (Itàlia) o a Mònaco. A l’estat francès l’adjectiu ‘occità’ com a definició d’identitat ha assolit certa normalitat d’ús. Tot i que el territori occità no té cap reconeixement oficial en aquest país, però sí lingüístic amb graus variables segons les zones.

La història de França és rica en cultura, però pobra en el reconeixement dels drets de les regions històriques que composen aquest país. Tot i les dificultats, el sentiment d’identitat occitana ha anat prenent volada.
La llengua occitana només és reconeguda com a oficial i protegida a la Vall d’Aran. A Itàlia també se l’empara, però a l’estat francès només gaudeix d’una certa acceptació a la xarxa educativa, però no té reconeixement legal. Malgrat la seva posició social precària, l’occità va ser una de les llengües oficials dels Jocs Olímpics de Torí, a Itàlia (2006).

“Secanta” és l’himne d’Occitània, que ha arribat a nosaltres com a himne oficial de la Val d’Aran, aconseguit per diverses corals catalanes, que han donat a conèixer aquest cant. Per altra banda, el grup musical de Nadau, al llarg de la seva carrera, porta a les seves espatlles més de mil actuacions, amb els seus temes preferits.

 Aquest grup ha fet actuacions a l’Olympia de París. Els mitjans de comunicació dels Països Catalans se’n feren ressò quan en la 25a edició del Tradicionàrius, el 8 de març de 2012, després de molts anys d’absència tornarien a Barcelona. Els seus auditoris musicals estan recollits en la versió de Youtube a internet. Val la pena fer-hi una ullada.

Tinc un amic propietari d’un restaurant que és un seguidor incondicional del Tradicionàrius, i no cal dir dels Nadau, que posa les seves versions musicals com a música de fons dels menjadors. No cal dir que aquestes melodies atrauen les oïdes i els sentiments dels comensals. De fet, l’occitana no deixa de ser una cultura germana.

Només cal recordar que part d’Occitània pertanyia, el s. XIII, a la Corona d’Aragó. I la batalla de Muret, el 1213, arran de la guerra contra l’heretgia càtar, que afavorí l’expansió francesa, i en què els catalans perdrien aquelles terres. Al nord dels Pirineus tan sols quedaren en domini català els comtats del Rosselló i la Cerdanya.