Marcel Folch i Roset

Una de les seccions que hem iniciat a la Nova Conca és el capítol de les “Biografies”. Fins ara hem aportat figures a les quals la historia ha donat un relleu, però creiem que n’hi ha d’altres que tot i no hagin entrat (encara) en els auris locals, val la pena tenir-les en compte, en ser persones del nostre entorn, de Montblanc per concretar. Dins d’aquestes línies, doncs, aportarem de tant en tant biografies de montblanquins que entenem que poden tenir també un bon rol a tenir en compte en el futur.

La iniciarem amb la biografia de Marcel Folch i Roset.

Marcel en el temps que corria en bicicleta
Marcel va néixer a Montblanc el dia 10 de desembre de 1927, o sigui, que ara té 91 anys, que els mostra ple de vida i amb un grau tan intents com per afrontar-la amb alegria, en no fer-li mal cap element gastronòmic tot i que els acompanya amb bitxos coents, sense que el seu estómac ho noti; és un ferro, vaja. 

Pel numeral de l’any de naixement també veuran que en iniciar-se la Guerra Civil tenia 9 anys, motiu per no haver-hi participat, però sí que va viure la postguerra, i sent la seva família d’ideologia republicana, els va agafar paüra sense motiu, tant com per autoexiliar-se a França durant uns anys. Quan retornaren, la família es va integrar a la vida rural de sempre i Marcel es va iniciar en el mateix ofici com a fill de família pagesa que era. D’aquella experiència anterior en va treure una lliçó, el ferm propòsit de no participar en política, però sí integrar-se amb fort ímpetu a la vida activa de la vila, prenent part en el context social, laboral i esportiu, activitats que ha abraçat des dels anys cinquanta fins als nostres dies.

Quant a la vida esportiva, l’entrellaçà amb la professió, un “casament” ben estrany, per cert, ja que córrer en bicicleta i fer anar l’aixada no s’entenia que es complementessin gaire, però ell, obviant aquest obstacle, seguí endavant amb la seva afició, i amb èxit. Vegin: la primera bicicleta que va muntar va ser aquella famosa Orbea i durant la seva vida esportiva en va tenir (diríem gastar) tres. La singladura esportiva durà dels anys 1947 al 1951, la va tancar als 26 anys. Durant aquest període va participar en 20 carreres locals i 50 carreres a l’exterior. A les últimes va arribar a córrer amb asos tant importants de l’època com Fausto Copi, Bartali, Bahamontes, Van Stravergen, etc. La primera ocasió ciclista la tingué en participar en una carrera a Santa Coloma de Queralt, l’any 1947, de la qual sortí amb premi. De les curses, en té anècdotes ben expressives com la del circuit a la vila, organitzada pel Barri de Sant Roc, en què va arribar a la meta a més d’un quilòmetre de distància del segon. En el circuit del “Cinturó de Barcelona”, carrera amb participació internacional, hi va arribar en el 12è lloc i 2n en el premi de Muntanya. A la volta de la província de Saragossa fou el 5è classificat i 1r en equips. A Reus hi concorregué al velòdrom, a Vila-seca intervingué en el Trofeu Musió Miquel, a Perpinyà va córrer amb molts dels asos ja citats, i sempre es classificava en bons llocs. Fins i tot va tenir l’ocasió de participar en una Volta a Catalunya, però a ultima hora, per un fortuït i inesperat esdeveniment, se li anà en orris el projecte. Amb tot, al final de la seva vida ciclista fou premiat amb la Medalla de Plata en honor de la seva llarga etapa de vida en aquest esport.

Marcel confessa que als inicis va tenir un bon animador en la persona de Jaume Masalles (pare), que en tot moment el va assessorar i animar per tirar endavant. Quant als beneficis crematístics obtinguts, ben lluny dels que ara se citen en els mitjans de difusió. Llavors els aficionats corrien per l’honor de córrer i si “queia” algun premi era per casualitat, com en el cas de la carrera de Reus, en què van guanyar 500 pessetes de l’època, i en altres casos eren obsequis de taula i ampolla. Només en una ocasió va guanyar una bicicleta, que li va semblar el millor premi del món. 

L’etapa laboral i familiar 
Als 26 anys Marcel va decidir que no podia professionalitzar l’etapa esportiva, ja que l’ofici de pagès el tenia lligat a tocar de peus a terra, mai millor dit, i per tant, fora peus dels pedals per posar-los als pedals del tractor; en dir que es va dedicava de ple a la professió, i com avançat que era, va ser un dels creadors del denominats “grups de colonització”, aquelles petites agrupacions de pagesos on cadascú aportava al grup terres i treballs. Ell va formar part del denominat “grup de colonització núm. 2 de Montblanc”, i en aquest règim hi va treballar dels anys 1963 al 1975, moment en què per l’imperatiu de les jubilacions cinc dels membres del grup es van haver de jubilar.

Marcel als 91 anys
Durant aquests anys es va casar amb Ramona Abellà Cabeza, que en el dir del poble era una de les noies més maques de la població, amb la qual va tenir dos fills: Josep M. i Marcel. La mala sort el portà a enviudar anys més tard i després va decidir compartir la vida amb una altra noia també distingida per la seva simpatia i professió: na Dolors Bové Barril, coneguda per Lola, amb la qual segueix vivint feliçment.

L’etapa social 
La seva activitat social corregué parella amb les anteriors. No podia ser d’una altra manera, coneixent el seu actiu procedir. L’any 1950 es feu soci del club de futbol local, i durant els anys del 1978 al 1986 en fou elegit president. Durant la seva presidència va aconseguir que a Montblanc es fessin uns campionats mundials juvenils de futbol, l’any 1982. Per a celebrar aquesta efemèride aconseguí que els gegants de la vila es fessin presents per primera vegada al camp d’esports, quan en aquells temps només sortien al carrer en dues o tres ocasions de gran festa. Una altra meta aconseguida pel club l’any 1986 fou l’ascens a Segona Regional. 

També pertanyé a l’Associació de Jubilats, en la qual exercí de secretari durant els anys 1991 al 1994, quan era president el conegut amic Anton Porta. Una altra activitat a tenir en compte, i que el va distingir de manera ressaltada, va ser el fet d’haver estat vocal de conselleria en tres consistoris, els dels alcaldes Francesc Sigró, Josep Recasens i en dues ocasions amb l’alcalde Josep Andreu, persona que actualment encara regeix amb honor els destins del poble.

L’etapa intuïtiva i talentosa
Tot i que Marcel no va tenir l’ocasió de cursar estudis superiors, la seva capacitat autodidacta feu que durant l’etapa d’adult pogués manifestar els seus estats d’ànims mitjançant escrits fets a mà i bolígraf. Tot i que no domina l’ordinador ha deixat escrit de pròpia mà poesies i textos familiars per als futurs montblanquins, en especial els referits a la seva vida esportiva, així com també els dedicats als seus amics i últimament de temàtica vària. Aquesta activitat de narrador encara la cultiva als seus 91 anys escrivint a Nova Conca de manera regular, facultat que manté admirat el redactor i componedor del setmanari, el nostre amic Epi Mestre. 

Creiem que no és necessari seguir narrant qualitats de l’amic Marcel, ja que la vila li coneix la vida i miracles, tant per la seva activitat com pel seu carisma. 
Marcel, a veure venir molts anys!