El coll d’Ares és un pas fronterer, amb una altitud de 1.513 m, que està situat en una collada de muntanya dels Pirineus, que separa dues comarques; la del Ripollès, sector català-espanyol, i el Vallespir sector francès. Dos termes municipals en regenten el domini: el poble ripollenc Molló, i del vallespirenc Prats de Molló.  Existeix un altre coll d’Ares a la Serra del Montsec que aplega un seguit de comarques (Noguera, Pallars Jussà, i Baixa Ribagorça).

Hi ha una història d’aquest indret ja comentada en altres ocasions, i que hom no pot oblidar, que va resultar nefasta pels seus habitants; cal buscar-la en el Tractat del Pirineus de 1659.  Catalunya perdia la Catalunya Nord, gràcies a la mala política del govern de Madrid, en la persona del que fou el comte-duc Olivares.

Així, hi hauria una nova frontera, que acolliria un seguit d’esdeveniments a temps posteriors, tan socials com polítics, que els més propers prendrien relleu per la seva importància, com el fets de Prats de Molló, de 1926, o camí d’exili fugint del fet revolucionari i de la conflagració de 1936, o l’expatriació de republicans a l’any 1939, arran de la pèrdua de la Guerra Civil espanyola... I el mateix passaria al sector francès, en diferents èpoques on un seguit de vicissituds portaria a persones d’aquest sector a l’haver d’emigrar en direcció contrària, per motius diferents.

 Amb dates no tan allunyades, sabem que es creà un pas fronterer al coll d’Ares, que fou inaugurat l’1 d’agost de 1961, per tal de propiciar creixement econòmic a la zona, fet que no va donar el resultat que s’esperava. A més, s’agreujaria aquesta situació, 15 anys més tard, per la nova obertura de l’autopista de la Jonquera, a la plana de l’Alt Empordà, que oferiria un pas més fàcil, que faria disminuir molt l’afluència de visitants a les comarques esmentades.

Els primers controls —segons informació— es feren en una caravana, que es va situar el mig de la línia de frontera. Hi compartien aquest primerenc refugi de comandament; un gendarme i un guàrdia civil. Diuen que el cap de tres setmanes una forta ventada es va emportar la caravana, ja que els vents pirinencs a certes alçades solen fer estralls.

Les obres de la carretera van costar 45 milions de pessetes. En la inauguració hi assistiren les principals autoritats, d’una i altra banda. La primera duana en ferm, era a Camprodon i la frontera a Coll d’Ares es trobava a una distància de 17,5 quilometres. Molló quedava al mig, i si els d’aquest poble volien anar a França, primer havien de recular per passar per l’oficina de duanes de Camprodon. Després d’un seguit de demandes es ressituà l’oficina de control a la frontera.

La gent del Ripollès anaven a Prats de Molló a veure cinema prohibit a l’estat espanyol com: “El último tango en París” o “La naranja mecánica”, així com també a la recerca de llibres i novetats. Alguns descobriren les primeres discoteques. Els francesos utilitzaven aquest pas per venir a comprar barat a Catalunya.

Els de Molló conten que el pas estava restringit a uns horaris. Segons dades obtingudes, resultava que a l’hivern s’obria a les 10 del matí i es tancava a les 5 de la tarda. A l’estiu es tancava a les 8. Aquesta situació va portar reivindicacions, fins que el 1995, amb l’acord de Schengen a diversos països de la Unió Europea, les barreres van deixar d’existir.

Són molts records que els habitants de la contrada, i sobretot de Molló, guarden d’aquesta etapa, pel que fa a la construcció d’aquest pas fronterer. Si bé la meva memòria em porta a rememorar una estada amb gent del meu poble, a aquest indret. Seria a finals dels mil nou-cents seixanta, que férem una llarga excursió de tot un dia, amb els autocars i carreteres poc convencionals d’aquella època, amb vertigen inclòs, per tal de visitar Coll d’Ares, i poder gaudir i contemplar la panoràmica esplèndida de les seves muntanyes, entre elles, el cim del Canigó.