la casa a on jo i els meus germans visquérem de petits al meu poble, estava situada en un dels carrers del nucli antic. El sòl del carrer era de terra, i quan plovia s’enfangava molt. Recordo que totes les llars eren velles; construccions fetes d’anys i panys. La nostra no era diferent de la resta. Un habitacle construït a principis del XVIII. Així ho descrivia la llinda de pedra de sobre el portal d’entrada.

La porta del carrer era gran i de fusta, amb una gatera, i tancava amb dues ventalles. El pany tenia una clau feta de manyà, de vint centímetres de llargada, difícil d’encabir-la a la butxaca. La nostra mare quan anava a comprar la solia portar dins el cabàs. A més, no només es podia tancar amb pany i clau; a les nits, quan anàvem a dormir, a convenir es podia utilitzar una barralleva. Aquesta barra era de fusta pesant que travessava per darrere la porta, s’aguantava per dos forats de cada banda dels brancals. Cosa que mai férem servir.

Al darrere d’aquest domicili hi havia un hort, no gaire gran, però suficient per treure’n alguna cosa d’ajuda per a la manutenció familiar. Qui portava aquest tros de terra era un veí, ja que el meu pare era mestre d’escola i tenia altra feina. El cas és que les primeres eines de pagès les veiérem fer servir en aquest tros: l’aixada, l’aixadell, la fanga i una forca per als fems... Sempre ens havia fet gràcia quan, el nostre hortolà al seu hort, que estava al costat del nostre i que regava amb l’aigua d’un safareig, el buidava per renovar-la. Aquest la feia passar pel mig dels cavallons de les patates; això ens cridava molt l’atenció.
 
Avui també conreo una mica de terra, i ho faig amb eines, les que han fet falta: fanga, aixada, aixadell, lleonet, càvec, arpiots, rastell, volant, fals, dalla, podall, destral...tot això era fet servir més aviat en zona pirinenca. Si bé algú m’ha suggerit fer servir un motocultor, cosa que he utilitzat alguna vegada, encara que amb mesura faig servir la fanga per tal de preparar el sòl. Com que el terreny en aquestes zones de muntanya sol mantenir un cert pendent, has d’anar molt en compte com treballes.

A Caldes de Montbui (Vallès Oriental), on resideixo, vaig descobrir amb el temps que del que n’anomenàvem aixada o aixadell a la comarca d’Osona, d’on soc fill, en aquesta població en deien magalla o magalló. I si això no era suficient, la població veïna de Sant Feliu de Codines, l’eina grossa per cavar la designaven xapo. Sí que s’ha de dir que aquesta eina té alguna variant quant a la forma, però a l’hora de fer-la servir l’ús segueix sent el mateix per a totes elles: el de cavar ajupit.

Molta gent, en parlar de conrear un hort, acaba dient que la terra és massa baixa. Però per als que ens agrada tenir-hi contacte, no només pel bo que en puguem treure, que de vegades ja ve just, sol ser tota una experiència gratificant i sana pel fet de fer fruir de la natura la vida vegetal. A banda que com a teràpia de salut és del tot reconfortant. Sobretot per als qui en el nostre treball hem hagut de fer servir més la part intel·lectual que la manual.

Per nodrir i finalitzar aquestes idees, des del sentiment he emprat la lírica per expressar el que un pot sentir per l’estima a aquesta realitat. Així que he triat un poeta de renom d’on visc, l’Andreu Canals i Tirado (1912-2007), que tenia l’ocupació de ser pagès i la vocació de poeta. De la molta obra escrita, tant en narrativa com en poesia, he escollit tres estrofes d’un seu poema: L’avi de les hortes; tot i que l’edat no hi té res a veure, sí que el fet ajuda a il·lustrar una mica el que estic parlant, per als qui ens agrada l’horta.

“....Un bon hortet cultiva encara    
dintre la plana exuberant;  
 no hi deixa créixer cap herba vana,    
és de la terra un gran amant.

   Diu que el treball li refà el vigor,    
quan l’exercici li és salut    
i que li dona ànim i humor, 
perquè en el cor hi sent gratitud.

 En el seu hort hi creix amb ufana
fruita i verdura de tota classe,
I el veuríeu amb joia sana
quan cull la vianda per portar-la a casa...”