El Sr. Vicenç era un executiu de l’empresa química Wolframi & Co., amb càrrec de director de la secció dels aminoàcids i a la vegada supervisor de la secció de vendes. Aquest últim càrrec, amb els ràpels aconseguits a final d’any, li donaren una bona situació de benestar econòmic fins a l’extrem que, després d’haver-se comprat un pis en una zona rica de la ciutat i haver-lo equipat amb tots els estris moderns, fins i tot un piano que no tocava ningú de la família, li permetré adquirir un segon habitatge en un poblet de les muntanyes de Prades. La casa que va adquirir no era res de l’altre món: unes ruïnes posades dalt d’un turó que ell va transformar en dues plantes dotades de grans finestrals que li permetrien veure mig Catalunya des d’aquella atalaia. En aquells moments es considerava l’home més feliç, no de Catalunya, sinó d’Europa, per no dir del món.

El llogaret només tenia un problema. Era situat en un lloc on antigament hi havia hagut set cases i vuit forns (aquest fet fa entendre que els seus antics habitants no haurien estat gaire solidaris, que diguem). Actualment seguien en peu les set cases (més vint xalets dispersats pels ermàs), però els forns ja havien desaparegut. El poble només tenia un problema, més ben dit dos, no hi havia aigua corrent a les cases ni tampoc telèfon. El poble comptava amb deu habitants residents tot l’any, però a l’estiu se n’hi feien presents més de dos-cents en règim de segon habitatge. Aquesta demografia li permetré al poblet tenir alcalde pedani, càrrec que recaigué en la persona més assenyada del lloc: el llenyataire Pau Claver.

Pau tenia un cavall i dues mules (els animals més macos de la comarca) que emprava per als treballs d’arrossegament de troncs i altres menesters de la pagesia.

L’alcalde era una persona de mitjana estatura, més aviat prim, cara rodoneta i un bigotet minúscul al llavi superior, ah!, i sempre calçat amb boina negra, que probablement no se la treia ni per dormir. Els animals els portava cada tarda a l’abeurador que hi havia al costat de la font, a la part baixa del poble.

Aquell abeurador també el feia servir el Sr. Vicenç per agençar-se cada matí. Vicenç, sent com era un bon esportista, cada dia anava a córrer deu quilòmetres pels senders, senderons i la pista forestal dels entorns. Arribat a l’aldea suat es despullava de cos per amunt, encara que fos a l’hivern (cinc graus sota zero), i es banyava de mig cos fins a posar-se-li la pell vermella, i tot seguit s’afaitava. Després corria cap a casa a escalfar-se a la llar de foc. Aquesta era una pràctica que feia a diari tots els caps de setmana.

Un dia de primavera, quan els ocells cantaven harmoniosament, el sol resplendia brillant i el cel era més blau que mai, Vicenç, seguint el costum, va arribar suat a l’abeurador, on es va trobar, amb gran sorpresa, un cartellet clavat en un pal al costat. Intrigat, es va apropar per llegir-lo. Deia:

“BAN Aquet abeurador és perquè beguin els animals. Queda prohibit que s’hi banyin les persones. També rentar-se les mans i els peus.”
Considerant-se Vicenç al·ludit, sabent que era l’únic que s’hi “banyava”, no així rentar-s’hi les mans i peus, li faltà temps per anar a preguntar a l’alcalde sobre el ban.

L’alcalde de moment es quedà lleument compungit, perquè això que un senyor de ciutat l’emplacés el deixava un xic desconcertat, però com era home de recursos, no va dubtar a saltar a la palestra: “Miri, Sr. Vicenç, he posat aquest ban per deixar assentat que els animals no volen beure si la gent intervé a l’abeurador.”

– Per què no hi pot participar la gent?, millor dit, per què no ho puc fer jo, que dec ser el principal encartat.

– Doncs sí, resulta que quan porto el cavall a beure, en olorar el perfum que vostè deixa a l’aigua, no hi posa el morro, que no vol beure, vaja!

– Quina cosa més rara. I les mules? – Doncs les mules no en fan cas, pel que es veu no els deu fer mal aquella olor. – Rar, oi? Llavors, perquè creu que les mules no i el cavall, sí? – És ben clar, el cavall és més senyoret.

– Ves per on...! —seguí Vicenç—. I el problema existeix fins i tot sense rentar-se les mans i peus? – Doncs sí, i si es renten les mans i peus brutes de terra, llavors ni les mules hi volen beure. A partir d’aleshores, va quedar ben clar al poble que aquella aigua era només per als animals de l’alcalde i que qualsevol intervenció humana quedava absolutament prohibida.

Ja ho deia el ban, Sr. Vicenç!