L’arxivera d’una població coneguda de la comarca d’Osona, dies enrere, em va passar una documentació sobre en Pere Prat Santaeulària. Un senyor que havia nascut el dia 2 de gener de 1860 a Vidrà, província de Girona i comarca d’Osona. I l’any 1950, quan aquest senyor havia complert 95 anys, per aquest aniversari el setmanari local de la població, on llavors vivia el nostre amfitrió,  li feu una entrevista, en castellà. Llengua imposada per la dictadura, i que jo he transcrit al català.

Entre les moltes coses que explicava, hi hagué algunes curiositats que em feren parar atenció. A banda del seu bon estat de salut, s’hi desprenia la saviesa d’un temps passat, que tenia algunes semblances de tot temps i, en canvi, diferències molt marcades pels moments viscuts. Una fou que, en parlar dels canvis que havien succeït amb el pas del temps, el nostre entrevistat posava en relleu que abans la vida era més pausada i tranquil·la, però com que ja  l’havia viscuda, ja li estava bé el nou progrés  que experimentava. Per altra banda, es queixava que li hauria agradat que la institució de la Seguretat Social d’aleshores li fes arribar alguna pensió com a ajuda, ja que a la seva edat no cobrava res i vivia de la solidaritat d’alguns familiars.

Destacava a la vegada que la gent gran de la seva època era més caritativa i més humana, ja que el consol i l’ajuda es feia amb més amor. I prosseguia que, en temps passats, era edificant veure algun veí que tenia necessitat i era socorregut de manera desinteressada. Tant temps com fos necessari.

Cal tenir present que a la vida, en temps passats,  no hi havia tantes infraestructures socials i la medicina tenia molt camí per recórrer. Als pobles, les persones resolien les necessitats entre elles mateixes... Avui, tot i les accions de les ONG, s’ha imposat un fort individualisme, del qual hem parlat altres vegades en aquest apartat d’opinió.

Seguint amb el tema plantejat sobre el tan il·lustre ancià, ens deia també que hi havia el pietós costum de pregar pels difunts, encara que no fossin  familiars. Ara, referint-se als anys cinquanta, en l’època que li fou feta l’entrevista,  quan algú moria no hi havia ni record ni oracions, tot era oblidat.

Demanant-li com veia la vida a la seva edat avançada, contestava que la veia bé, ja que aquesta era igual en una o altra edat. Tan sols depenia de com la vivia cadascú.

Sobre la pràctica del futbol, deia que n’havia presenciat algun partit tant a Barcelona com a la localitat on vivia. I que no li havia agradat,  perquè hi havia vist massa passió i poca noblesa. Però el cas curiós és que li agradava veure esgrima i equitació.

  El nostre protagonista recordava la tercera carlinada, perquè la va viure en primer línia, com a missatger de l’exèrcit carlí, a l’edat de 12 anys, entre les poblacions de la comarca d’Osona: Vidrà i Sant Boi de Lluçanès. Per tal servei rebia tres pessetes diàries.

També destacava que la memòria li feia avinent el destronament de la reina Isabel II i la proclamació d’Amadeu de Savoia, durant el Sexenni Revolucionari (1870-1873). Així com la guerra del Rif, i l’heroica actuació del general Prim.

Per altra banda recordava, amb molta lucidesa, que havia conegut mossèn Jacint Verdaguer, en una missa de difunts pel seu pare, a la parròquia de Sant Hipòlit de Voltregà (Osona), on aquest distingit mossèn va participar en l’entonació dels cants. El que li va quedar a l’oïda, del nostre avi Pere, és la facilitat pel cant litúrgic i la veu que tenia tan il·lustre prevere.