La paciència, des de sempre, ha estat un element bàsic per poder educar d’una manera convenient els nostres fills i filles, sobretot en l’edat escolar, i no tan escolar. Sense aquesta capacitat mental de la paciència, que permet ajornar i controlar els nostres impulsos i perseverar en una conducta malgrat les nostres dificultats, no és possible educar.

Mireu si és important aquest concepte de la paciència, que el cristianisme el considera una virtut cardinal. I quan diem cardinal volem dir: bàsica, elemental, fonamental, essencial... I també ens diu que rep el nom de temprança, perquè és la moderació en persona, que es fa del tot necessària per tenir paciència, i que és oposada a la ira, la còlera, l’enuig i la ràbia.

Els psicòlegs, quan parlen de la paciència referida de manera especial als pares, diuen que encapçala la llista d’habilitats que aquests han de tenir, i si no les tenen les han d’adquirir i no se’n poden desprendre. No tan sols els ajuda, sinó que es converteix en un model educatiu que fa que la mainada aprengui també a ser pacient. Si alguna cosa no volen els pares, és que els seus fills i filles aprenguin a ser impacients.

Per ser un bon educador, cal tenir present que el que no hem de fer és perdre el control de la situació i de les nostres emocions. I quan parlem d’emocions, estem parlant d’un intens estat mental que sorgeix en el nostre sistema nerviós de manera involuntària, que provoca una resposta, que tant pot ser positiva com negativa, en un moment de dificultat. Si la dificultat és gran, ens caldrà estar el cas, perquè podem perdre els nervis i perdre-ho tot.

Els analistes ens diuen que quan perdem la paciència és a causa de la frustració d’un sentiment negatiu que ens ha pogut sorgir en aquell moment. I llavors, pot passar que ens hi deixem portar, perquè no tenim prou control de la situació plantejada. I la persona en qüestió que està rebent l’amonestació, avís, consell, reflexió..., ho pot percebre com un reny. El resultat d’això pot ser inservible.
Per tal de superar tot sentiment negatiu, que ens pot sortir de manera inesperada, el que hem de fer és aprendre a controlar les pròpies emocions, entre aquestes els nostres sentiments. Ens cal aprendre a ser més pacients per tal de no perdre el domini del que està passant.

De vegades no tot és que el nen o nena que no sap estar-se quiet, sinó que la situació d’entrada està mal plantejada. Algú ens deia que un infant amb una vestimenta incòmoda pot ser un suplici per a tu i per a ell. Cal variar la situació canviant-li la roba per una altra de més còmoda. No podem fer o pensar que les expectatives que tenim dels nostres fills sobre el seu comportament sobrepassi les seves capacitats. I això, entre altres maneres de fer, és de vital importància.