Va d'humor: dots de perspicària

Em dic Robert, soc català i tinc negocis al Canadà. Aquell dia havia de volar al Quebec i vaig arribar a l’aeroport de Barcelona amb temps suficient per agafar l’avió. No sabia amb què entretenir-me. Vaig comprar una revista, però no em podia concentrar en els articles seriosos i m’avorrien els volubles, així que em vaig dedicar a la meva afició preferida: contemplar les persones que em passaven pel davant i tractar d’esbrinar-ne la professió només observant-ne l’aspecte exterior. Sempre l’encertava, i ho vaig poder comprovar en algun cas després constatat.

Em van passar pel davant diversos tipus corrents, nois amb texans, altres amb motxilles, o sigui turistes banals (res a deduir ni esbrinar), també alguna noia molt ben vestida, maquillada amb discreció, ben pentinada, amb carteres de pell a la mà; tampoc res a concloure perquè es veia d’una hora lluny que eren executives d’empreses i, provar d’esbrinar l’empresa seria com intentar estudiar gramàtica copta. Ja ho anava a deixar, avorrit, quan vaig veure una noia preciosa vestida amb uniforme d’hostessa de color canyella clar, i una capritxosa gorreta del mateix color amb fins ribets vermells al cap que la sostenia elegantment decantada. A la noia, contemplada a primera vista, se la podia qualificar d’autèntic bombó. El cos, el disseny del “vuit”, mides 94 x 70 x 92 , altura 1,70, cara morena quasi bruna, i els cabells, una bona mata negra recollida en una airosa cua de cavall. Els seus ulls recordaven els planetes, brillaven com els fars de localització aèria i els llavis voluptuosos pintats d’un escandalós color vermell.

En aquells moments ella estava asseguda a la cantonera d’un banc de foradets metàl·lics, amb una cama sobre l’altra. Feia la sensació que esperava algú, probablement algun altre membre de la tripulació. Ella no m’havia vist perquè era a la seva esquena, així que m’hi vaig apropar per darrere i em vaig asseure al seu costat com un viatger més que espera l’avió.

Que la noia era hostessa era evident. Llavors se m’acudí investigar de quina companyia seria, ja que no portava cap distintiu que la identifiqués. Com ho podia fer? N’ignorava l’idioma, i tampoc no podia preguntar-li de cop i volta sense que ningú ens hagués presentat més dades, diguem, professionals. Així que vaig pensar que, dient-li l’eslògan de cada companyia, en escoltar el propi em somriuria i jo estaria satisfet de la meva perspicàcia

Em vaig girar i li vaig dir en català: “Ja n’han volat 52 milions, de passatgers?”, fent-me ressò de la divisa de Vueling.

Ella ni s’immutà

Vaig pensar que de català no en sabia. Provem el castellà: “¿La compañía que cuida más el avión que el pasajero?” (Ibèria).

Tampoc

Llavors vaig provar les estrangeres. Vaig començar per la British Airways: To fly and serve?

La noia em va mirar un mica confosa, però ràpidament em tragué els ulls del damunt.

“Res”, vaig pensar, “provaré l’eslògan de l’Air France”: Gagner le coeur du monde?

Es va quedar freda, igual que les vegades anteriors.

Provaré la Lufthansa: Perfektionist, wenn du (‘La perfecció és quan somrius’).

Ella, com si sentís xiular.

“Cagundena”, vaig pensar. “Bé, faré l’última prova, provaré amb l’eslògan de United Airlines. I aixecant la veu, no fos el cas que fos sordeta: Avercoming that you expected (‘Superant el que vostè espera’).

A la noia, cansada d’escoltar-me, se li posaren el ulls fulgurants, ara ja no li brillaven com fars de localització sinó com fogueres de Sant Joan. Girant-se d’una revolada em digué en un castellà, diguem bo:
– Te callaràs de una vez, estúpido hijo del diablo; por Alà todopoderoso, me dejarás en paz de una vez!
– Bingo!, ara encara que no m’ho hagués dit ja l’havia caçada: ets de la Syrian Arab Airlines.