Autoanàlisi

A les persones importants en general i als bons escriptors en particular la societat els fa anàlisis de les seves obres. Com que reconec que d’important no en soc i la meva missió com a escriptor no deixa de ser la d’un aficionat, faré el que he titulat en aquest escrit, o sigui una anàlisi de la meva obra escrita I ho faig en el moment que, en aquests dies, celebro haver arribat a escriure l’article 2.000; doncs sí, són els he fet des que m’hi vaig iniciar allà als anys setanta del segle passat. L’afició d’escriure crec que la tinc des de l’adolescència. Als 10 anys vaig fer la primera “novel·la”. Era una narració del far-west de dues o tres quartilles, segurament inspirada en les pel·lícules que en aquell temps eren a les pantalles dels cinemes. Dels 10 als 20 anys no vaig escriure ni un mot, tenia feina estudiant i també l’activitat atabalada pròpia de l’edat. Immediatament després ni pensar d’escriure, si no eren les cartes que enviava a casa i als amics des de Sidi Ifni, durant el temps de la guerra del 57. Després tampoc, ja que vaig seguir amb la distraccions pròpies del festeig, la boda, els naixements dels fills i, horror!, la dedicació d’haver de complir amb la feina de director d’oficina bancària, càrrec que vaig desempallegar, sí amb disciplina, no amb gust, durant 36 anys, encara que durant aquella fase, no vaig quedar del tot in albis de l’ordenador, ja que cap allà als anys setanta em vaig iniciar a escriure amb més o menys dedicació després de decidir què faria amb la narració de les memòries de la mili a Ifni i que més tard es traduirien en el llibre Sidi Ifni ’57. Impresiones de un mobilizado. Consecutivament, el director del Diari de Tarragona, el després amic Antoni Coll Gelabert, em va animar publicant al diari alguns dels articles que ja tenia fets. Un altre incentiu ben estimulant fou que el diari Avui em va publicar un article (el primer que es veia a la premsa), i que més tard inclouria en el llibre Ràfegues muntanyenques. I des d’aleshores, després d’haver comès encerts i errades, articles més afortunats i altres desencisadors, fins a arribar al número 2.000 d’aquests dies. L’articulat el vaig anar guardant en arxivadors ficant cada article en una subcaperta de color marró i cada vint carpetes en un arxivador, i aquests numerats de l’1 al 112. Quan vaig deixar de viure a Cal Perlet de Montblanc per a traslladar-me a Sitges, com sia que en el nou apartament no disposava d’espai suficient per arxivar 112 toms vaig decidir dipositar-los al Museu, per a què vaig rebre del president Gomis tota mena de facilitats i atencions per aconseguir el propòsit. A Sitges, en no disposar de prestatgeria suficient per a arxivadors, vaig decidir inventariar els articles en grups posant a cadascun una pestanyeta amb el número de referència i guardant-los en un arxivador de manera que en un de sol hi pogués emmagatzemar almenys el que a Montblanc hi tenia en sis toms de vint carpetes.

Els articles
Dels 2.000 articles inventariats n’han estat publicats fins ara 967, o sigui el 48% del total. D’aquests: – 106 han estat publicats al Diari de Tarragona (en diverses etapes). – 226, a El Foradot. – 222, a Nova Conca (en diverses etapes). – 151, a L’Eco de Sitges (en diverses etapes). – 234, als llibres propis. – 28, en publicacions diverses i aïllades. Els últims 28 han vist la llum en diverses publicacions i en diferents dates a Diario Gráfico i La Prensa del Salvador, a la revista Kesse i a revistes privades. Els inclosos en els meus deu llibres els assenyalo com publicats. Del resultat final es desprèn que encara en queden 1.033 per publicar, si bé és veritat que no tots són editables, tant per raons personals com familiars.