Fa alguns dies, tot empaitant amb uns amics l’estiu entre els carrerons de la ciutat en ple mes de setembre vam decidir fer escala en una plaça tot acampant en una terrassa d’un campament base (llegeixi’s bar).

Entre la conversa, un tant dispersa, i la mera observació de la vida que es movia al voltant del nostre foc de camp convertit en taula, el cambrer va presentar-se. Amb unes ulleres de pasta i una prominent barba va treure de la butxaca del davantal un petit bloc per anotar la comanda. Abans, però, va escarrassar-se a desglossar una llarga i extensa carta de gintònics que, segons ell, eren l’especialitat de la casa. N’hi havia de ginebra local i importada, amb maduixes, sense maduixes, amb pebre rosa (no en tenia coneixement de la seva existència), amb cogombre, flors de taronger, el taronger sencer...
I la veritat és que així com l’estiu del 88 va ser l’estiu de Georgie Dann i el seu “Chiringuito” o el del 92 va passar a denominar-se l’“Estiu olímpic”, el del 2012 el podríem qualificar com l’Estiu del Gintònic. Jo no crec recordar que abans, aquesta beguda combinada nascuda a l’Índia britànica de la mà d’un oficial de l’exèrcit anglès, tingués tant d’èxit en festes, terrasses i locals d’oci en general. Ni que els seus adeptes tinguessin aquesta fama d’intel·lectuals acèrrims amb una pàtina de modernitat i cosmopolitisme. I és que beure gintònic fa modern.

Un noi amb un barret amb l’ala ben curta, ulleres grosses de pasta i barba destacada consultant un iPad, no seria el mateix sense una bona copa –del tipus baló– al seu voltant carregada amb un jardí dins d’ella: tres grans de pebre, quatre glaçons, una pell de llimona, una rodanxa de cogombre, dues cireres, tres maduixes, un polsim de menta i, si queda una mica d’espai, un raig de ginebra i unes gotes de tònica. I és que beure gintònic fa modern (reitero).

Tornant a la meva, recent, nit d’estiu. Un cop el cambrer va anomenar-nos totes les ginebres hagudes i per haver, els meus companys van decidir accedir a les seves recomanacions –ell era el professional– i demanar tres gintònics de natura diferent. A l’arribar el meu torn vaig rumiar-m’ho un instant i finalment vaig demanar que em servissin un whisky –Famous Grouse per ser concrets– amb taronjada. No narro la cara del cambrer que, abans de resignar-se a escriure la meva comanda, va tornar a versar els components de la carta de gintònics del local pretenent fer-me canviar l’elecció. Vaig resistir-me argumentant que no havia estat mai fan del gintònic més enllà de quan la necessitat ho exigeix i que no volia pujar-me al vagó, que en el vagó del whisky amb taronjada jo hi estava molt bé, havia trobat el meu lloc i no tenia ganes d’explorar.

La discussió va allargar-se uns minuts i, després d’esgotar tots els arguments qualitatius i propietats (algunes medicinals) del gintònic, va cremar el seu últim cartutx esbotzant la frase: — Però pensi que beure gintònic fa modern!

Que com va acabar la història? Diguem que el gintònic de maduixes era força bo, però sobretot: modern.