Avui en el món de la política hi ha una tendència a confondre els conceptes de confederació i federació, i no són iguals. Per confederar-se cal ser independent; nació i estat. Cada poble és amo de llur destí i, per tant, sobirà. El pacte en confederació inclou un acte lliure propi d’autodeterminació amb qui es vol confederar. L’acord es concep entre iguals. La Catalunya nació estat que fou en el passat i, per tant, sobirana nasqué del fur, que fou la llei privativa del poble. Més endavant esdevingué llei fonamental. Això va comportar que Catalunya i altres pobles de les Espanyes es convertissin en nació estat.

Pel Partit Carlí veu en aquesta idea el reconeixement dels drets històrics. Catalunya mai no ha renunciat a aquests drets. Davant d’això, avui Catalunya amb aquests requisits podrà decidir si vol confederar-se, encara que no se’n faci esment de la idea, amb Europa o bé ho podria fer amb la resta de les Espanyes que foren estat nació en el passat, si la seva sensibilitat es recollís a formar una confederació.

Els furs o lleis privatives del poble, o sigui, la llei històrica que donà vida a un poble, que a Catalunya es coneix com a constitucions, fent aquest poble senyor dels seus destins. Ha esdevingut el que coneixem com a dret històric.

El dret naixia en el moment que els pobles en foren titulars, havien assolit la condició de nacions sobiranes. Les seves lleis que els fonamentaren la seva condició com a poble, com fou el cas de Catalunya, es pogué regir a si mateixa pel fet de disposar de l’aparell jurídic i del poder polític amb el nom d’Estat. I així amb altres pobles sobirans de les Espanyes s’integrava en el s. XV en l’àmbit del que coneixem: Hispaniarum Monarchia-la Monarquia de les Espanyes iniciada pels reis catòlics, i Catalunya hi accedia com estat nació.

Els regnes de la Corona d’Aragó, de la que formava part Catalunya, foren estat nació fins que, amb la guerra de Successió, perderen el dret de ser-ho. Mentre, però, encara amb els Borbons pervivia el terme de monarquia de les Espanyes, i alguns regnes peninsulars se’n beneficiaren. Fins que la Constitució de 1812 féu néixer l’estat unitari: “La Nación Española” i la fi definitiva dels furs d’Euskal Herria, motiu de les guerres carlines i del poc, a títol de menció, que quedava de la pluralitat d’aquella etapa.

La confederació és la recuperació dels drets històrics, amb les premisses que s’han explicat a l’inici. És la versió actualitzada del furs, com diu el Partit Carlí; les lleis constitutives de cada poble, que esdevingueren les seves lleis fonamentals que els feren nació i estat, com havia estat Catalunya.

La federació no es concep de la mateixa manera.