Té nassos

Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Es diu que té nassos o cert grau de valentia quan algú porta una acció que se surt del que avui es considera normal. O sigui, una actitud que no s’acostuma a veure, i que probablement seria la manera correcta d’actuar.
Per exemple, l’actuació del jutge que ha imputat la princesa Cristina de Borbó per l’afer del seu marit Urdangarin, se li atribueix al magistrat l’expressió té nassos, perquè ha tocat una peça clau de la nostra societat que és la reialesa, que semblava intocable. El cert és que l’esmentat jurista l’única cosa que ha fet és posar les coses al seu lloc. Si hi ha indicis de càrrecs, s’ha d’esbrinar, aclarir si hi ha culpabilitat o no, per sortir del dubte. Sigui qui sigui la persona encausada, la justícia ha de poder exercir amb tota normalitat, sense que se li atribueixi tal acció un ús de força sobre limitada.
Francesc I, el papa, diuen que ha tingut nassos, perquè ha deixat la residència papal i ha anat a viure a la llar a on s’hostatgen els cardenals. De nassos, res de res. El que sí que podem dir és que el papa comença a posar les coses el seu lloc. Portant a terme l’esperit de l’evangeli a l’estil franciscà. A on la humilitat i la senzillesa en són l’exponent de les seves virtuts. Certament això trenca el que fins ara ens havia imposat un criteri material i ostentós, que a còpia d’anys s’havia instaurat com a cosa vàlida. Quan la realitat era tota una altra.
La monja Teresa Forcades, en la seva denúncia a les multinacionals farmacèutiques, perquè dels medicaments n’han fet un negoci, ha estat la consciència cristiana d’aquesta benedictina, que, coneixedora del tema, posa en saber de l’opinió pública la nota discordant d’una mala manera de fer que s’ha instal·lat com a hàbit normal. La pèrdua de la consciència en benefici del bé comú n’ha estat la causa Ha creat una actitud gens profitosa, i un mal exemple per a les noves generacions, quan la punyeteria de prendre el pèl a l’altre s’ha convertit en la regla de la vida.
Quan un riu perd el curs normal, i es desborda sol fer molt de mal. No diem que aquesta acció de la natura sigui d’ús correcte i beneficiós. Els agents naturals no els podem canalitzar en alguns casos, però recuperar el vertader sentit de la vida humana en benefici del bé comú, dient les coses pel seu nom, quan no és qüestió de nassos, sí.
Per exemple, l’actuació del jutge que ha imputat la princesa Cristina de Borbó per l’afer del seu marit Urdangarin, se li atribueix al magistrat l’expressió té nassos, perquè ha tocat una peça clau de la nostra societat que és la reialesa, que semblava intocable. El cert és que l’esmentat jurista l’única cosa que ha fet és posar les coses al seu lloc. Si hi ha indicis de càrrecs, s’ha d’esbrinar, aclarir si hi ha culpabilitat o no, per sortir del dubte. Sigui qui sigui la persona encausada, la justícia ha de poder exercir amb tota normalitat, sense que se li atribueixi tal acció un ús de força sobre limitada.
Francesc I, el papa, diuen que ha tingut nassos, perquè ha deixat la residència papal i ha anat a viure a la llar a on s’hostatgen els cardenals. De nassos, res de res. El que sí que podem dir és que el papa comença a posar les coses el seu lloc. Portant a terme l’esperit de l’evangeli a l’estil franciscà. A on la humilitat i la senzillesa en són l’exponent de les seves virtuts. Certament això trenca el que fins ara ens havia imposat un criteri material i ostentós, que a còpia d’anys s’havia instaurat com a cosa vàlida. Quan la realitat era tota una altra.
La monja Teresa Forcades, en la seva denúncia a les multinacionals farmacèutiques, perquè dels medicaments n’han fet un negoci, ha estat la consciència cristiana d’aquesta benedictina, que, coneixedora del tema, posa en saber de l’opinió pública la nota discordant d’una mala manera de fer que s’ha instal·lat com a hàbit normal. La pèrdua de la consciència en benefici del bé comú n’ha estat la causa Ha creat una actitud gens profitosa, i un mal exemple per a les noves generacions, quan la punyeteria de prendre el pèl a l’altre s’ha convertit en la regla de la vida.
Quan un riu perd el curs normal, i es desborda sol fer molt de mal. No diem que aquesta acció de la natura sigui d’ús correcte i beneficiós. Els agents naturals no els podem canalitzar en alguns casos, però recuperar el vertader sentit de la vida humana en benefici del bé comú, dient les coses pel seu nom, quan no és qüestió de nassos, sí.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres

