En els meus anys d’universitat, a les darreries del franquisme, els alumnes de Psicologia varen anunciar repetidament, amb “bombo i platerets”, una sessió cinematogràfica d’una pel·lícula “única” que tenia el títol de White. Arribat el moment de la projecció, però, sempre s’havia d’anul·lar. Una vegada per problemes de censura, una altra per manca de permís de les autoritats acadèmiques, i finalment una tercera vegada per problemes tècnics. Això va despertar una gran expectació a la Facultat, de manera que el dia que finalment es va dur a terme la projecció —previ pagament d’una entrada, modesta això sí—, la sala era plena de gom a gom. Aparegué el títol en pantalla, després els crèdits i... tot seguit la pantalla quedà en blanc. Tot funcionava perfectament, però no apareixia cap imatge. La gent es va començar a posar nerviosa, al cap de cinc minuts se sentien xiulets, més tard crits i finalment insults. Alguns reclamaven els diners pagats, altres s’ho prenien com el que realment era: una broma. Els organitzadors varen explicar més tard que havien volgut comprovar en la realitat les reaccions de la gent davant una presa de pèl.

M’hi ha fet pensar la situació actual. Ni els germans Marx en les escenes més inspirades de les seves pel·lícules no haurien trobat unes situacions més surrealistes que les que estem vivint. S’ha fet un embolic tan gros en el món polític que “el desenredador que el desenredi bon desenredador serà”. Jo, personalment, ja he renunciat a treure’n l’entrellat perquè més que un fil és una teranyina en la qual estem tots atrapats en mans de les aranyes xucla-sangs sempre disposades a esprémer fins a l’última gota de la nostra sang i deixar-nos secs. La diferència amb les pel·lícules dels germans Marx és que no es tracta de ficció sinó de realitat i més que riure provoca irritació.

Hem arribat a un punt en què no n’hi ha prou a “matar l’aranya”, sinó que cal destruir tota la teranyina. Hem posat tants pedaços a la democràcia que a vegades és difícil veure-hi algun rastre de la peça original. És urgent estrenar un vestit nou perquè l’actual ha passat a ser una pelleringa feta de parracs en mans dels lladres i aprofitats del sistema. Ningú podia imaginar, quan reclamàvem la democràcia, que podíem arribar a uns graus tan elevats de corrupció, malversació i amiguisme entre els “demòcrates” que es diuen representants del poble. Aquí rau bona part del problema de la crisi, que no és només econòmica sinó de valors. No només ens han robat els diners en benefici dels poderosos, sinó que han provocat el rebuig del sistema per part d’una gran majoria de ciutadans. La manca de confiança ja no es limita només a la classe política sinó a la mateixa justícia. Mentre els més alts tribunals siguin designats pels partits polítics, serà lícit dubtar de la seva imparcialitat.

Per això no ens podem aturar. La voluntat del poble s’ha de manifestar al carrer, reclamant els drets i empenyent fins assolir una societat més justa. Com a la famosa escena de la pel·lícula Els germans Marx a l’Oest, potser haurem de cremar la fusta del tren per lliurar-nos dels bandolers i arribar a l’estació prevista per iniciar una via nova, la “Via Catalana”. L’Onze de Setembre l’hem de fer ben grossa.