Tal com comunicarem als nostres lectors quan vam publicar la biografia de Marcel Folch, hem creat dins la secció de biografies un apartat que serà per a les persones montblanquines i/o per a persones que és mereixen la “nacionalitat” montblanquina; en aquest cas, es tracta de Jordi Salvà i Cortès.

Jordi Salvà va néixer a Tarragona 4 del juliol de 1945, al carrer de Santa Tecla del nucli antic. Aquell lloc avui forma part de l’edifici del Consell Comarcal del Tarragonès, al costat de la catedral. Els seus pares foren Josep, que va ser advocat des de 1947, i Mercè, la seva mare, que malgrat haver estudiar el batxillerat en aquella època va fer de mestressa de casa. El matrimoni va tenir quatre fills: Jordi, el nostre protagonista i el més gran, i tres noies, Mireia, Montserrat i Núria.

Després del batxillerat, estudiat a l’Institut de Tarragona, va cursar la llicenciatura de Dret a la Universitat de Barcelona (de la Diagonal) que en aquella època (1963-1968) era l’única de Catalunya i Balears. A més, per si fos poca cosa, el costum i l’obligació de l’etiqueta dels temps manava que els estudiants masculins anéssim amb americana i corbata, i les noies amb faldilla. Durant els anys seixanta, a l’època estudiantil s’immiscí en un cert moviment de protesta local —moda del temps—, formant un grupuscle de certes tendències socialistoides i anarquistes, malgrat tot, ell amb un gran rerefons catalanista.

Acabada la carrera, el primer cas que va gestionar o feu en qualitat d’ajudant del seu pare, va ser en un judici per una estafa feta a un hotel de Salou per part d’un grup comandat per un francès que va afectar centenars de turistes que havien quedat a l’estacada, fet que va ser notícia als diaris de l’època (1968-1969) i en què les autoritats locals i estatals es van espavilar a reallotjar-los perquè no es parlés malament de l’Estat espanyol. Una persona del grup que va defensar Salvà s’havia passat divuit mesos a la presó i de resultes de la seva defensa en va sortir absolta.

Jordi, a més d’exercir funcions d’advocat, feu d’una mena de fiscal, ja que com a advocat es pot ser defensor o acusador i l’acusador és el que més s’assembla al fiscal. Dins del dret penal es pot fer de defensor o d’acusador, i ell va fer una mica de tot.

Els casos que li foren més agraïts econòmicament foren els dels anys i assumptes relacionats amb el dret mercantil, en concret el concursal. Així, participà en activitats que el feren intervenir en bastants operacions immobiliàries, i que pogué exercir a l’obtenir el títol que ara es coneix com a Real State.

  A Jordi no li costa gaire parlar del cas del polonès Heinz Chez, al qual va defensar als anys setanta, a l’haver mort sense cap mòbil aparent un guàrdia civil a l’Hospitalet de l’Infant. De fet, el tal Chez estava acusat d’aquesta mort i d’haver ferit greument un altre guàrdia civil al port de Barcelona, i de diversos delictes més a l’esquena.

Ell afirma ben convençut que en aquell cas, de fet, tot i haver-lo perdut, els militars el van enganyar, ja que tenien decidida la sentència abans del judici i l’acció de l’advocat fou tan sols una pantalla per maquillar el moment, li van dir que necessitaven “una toga entre los sables”. Ell afirma que el qui hi va perdre de veritat va ser el pobre polonès, que a més no era polonès sinó alemany de l’est, al qual van matar pel mètode del garrot vil. Abans hi havia hagut una promesa de cavallers de dir-li que li posarien trenta anys de presó, però la realitat és que ja li havien fet un consell de guerra amb la sentència de mort i li van acabar dient que “el asunto se les había ido de las manos por orden del capitán general”.

Els amics i coneguts sabem que es dedicà a la política els últims temps del franquisme i a la Transició. Els anys 1975-1976 va ser un dels fundadors a Tarragona de Convergència Democràtica de Catalunya, que en els primers temps, per dissimular, hi deien el Centre de Documentació Catalana, i una vegada legalitzada, al pavelló del Reus Esportiu, el 28 d’octubre de 1976, se’n va fer el primer míting, en què van intervenir les persones que després escalarien els primers esgraons de la política catalana: Josep M. Cullell, Jordi Escoda, Xavier Espina, Josep R. Ferrer, Joan M. Nadal, Miquel Roca i Jordi Pujol, i com a membre destacat, Jordi Salvà.

Més d’una vegada li hem preguntat per què no va seguir en la política tal com van fer la majoria. Ell especifica que, tot i que les relacions amb Jordi Pujol i Joan M. Nadal han seguit, ja que en aquells temps Jordi Pujol era com el seu pare espiritual i amb Joan M. Nadal sempre ha guardat una bona amistat i, en més d’una ocasió han mantingut col·laboracions professionals, i també bona amistat amb els altres companys, al final va decidir no dedicar-se més a la política, ja que veia que “no era lo seu”, ja que “lo seu” era l’advocacia i tenia ganes de completar-se com a emprenedor empresarial, encara que la crisi del 2006 i les següents va truncar les seves il·lusions i les de molts, motiu pel qual va precipitar la jubilació, que ara ja gaudeix de llarg.

En alguna ocasió li hem preguntat per què va anar a parar a Lilla, on disposa d’un mas amb bona vista i molta llum natural. Ens contesta que els anys 1972-1973, buscant una segona residència, que llavor se’n deia “una parcel·la al camp”, va comprar quatre hectàrees de terreny rústic al Coll de Lilla. Després van construir un petit refugi, i amb els anys ha anat ampliant l’habitacle i ha adquirit més terreny de bosc circumdant; en total, una magnífica finca d’esbarjo i descans.

Quant a les seves circumstàncies familiars, personals i íntimes, es va casar en primera providència amb Maribel Font Rabasa, i en segona amb Imma Amela Ràfales, i del primer matrimoni té dues filles de noms Isabel i Maria del Mar, per cert molt apreciades per l’Imma.

Pel que fa a les seves aficions alternatives a la vida professional, han estat el mar i els viatges. Per gaudir la mar ha tingut sis velers, quatre a vela i dos a motor. És patró de vaixell. Referent a aquests viatges, ha recorregut fonamentalment el Mediterrani, posant peu a terra a Còrsega i Sardenya, i ha fet una incursió a l’Atlàntic, fins a Lisboa. De viatges per terra, n’ha fet bastants en llocs captivadors i el que potser més l’ha atret ha estat el Canadà, per la seva naturalesa i encant.

Jordi Salvà, amb els anys, ha adquirit la “nacionalitat” montblanquina o diguem-ne “lillenca” a l’haver-se abocat en totes les activitats locals. Si bé encara disposa d’apartament al Cap Salou i despatx a Tarragona, la millor part de la setmana viu amb la seva dona al xalet de Lilla, des d’on gaudeix d’una àmplia visual de la Conca. És un rapsode de primera categoria i aquesta activitat la constata tota persona que l’hagi escoltat. Ha fet recitals al Museu Comarcal, a les festes de Lilla, i en llocs tan diferents com en el funeral de Maties Masalles a les muntanyes de Prades. Ha escrit articles a El Foradot, ha pres part en totes les manifestacions catalanistes tant a Montblanc com a Tarragona i Barcelona i ens diu que espera que un dia arribi la República catalana. Opina, a més, que el que no ha de faltar mai a Catalunya és la pau, l’amor i l’harmonia, així com la concòrdia i la conciliació entre els catalans.