Diuen que els diners no donen la felicitat... però l’ajuden molt. I qui té molts diners sap el que ha de fer per guardar-los amb el millor rendiment possible. I un bon rendiment és no pagar impostos o liquidar els mínims.

Els que no som milionaris hem de pagar els impostos a mínims del 20%, mentre el milionaris acaronats amb una mecànica de química financera només paguen 1%.

Com pot ser? Doncs forçant la intel·ligència i comptant amb la complicitat del Buró Internacional dels Negocis i de les passives institucions governamentals.

Per aquest motiu “els que en tenen” han inventat la SICAV (Societats d’Inversió Col·lectiva de Capital Variable).

La SICAV és un amagatall legal convertit en un autèntic paradís fiscal legal, que no controla l’Agència Tributària. És com una mena de banc l’activitat, mecànica i rendiments del qual no poden ser fiscalitzats pel Ministeri d’Hisenda. De fet, són societats anònimes que inverteixen en valors mobiliaris (accions, deute públic i obligacions emeses per empreses i altres actius financers; són, per tant, institucions d’inversió col·lectiva).

De fet, van néixer als Estats Units, el paradís dels milionaris, i ara també són presents a Europa, en especial a Luxemburg, Suïssa, Itàlia, Espanya, Bèlgica i França.

Les SICAV són una mescla de societat anònima i fons d’inversió que tributa un 1%, davant del 43% que els correspondria si tributessin per l’IRPF legal; i tot emprat en una fórmula jurídica. En les SICAV l’impost de societats és molt baix (a Luxemburg el 0,1%, a Espanya l’1%), si bé, almenys, a l’hora de venda d’accions a Espanya, tributa el percentatge del 19-21%. 

Les SICAV van ser introduïdes a l’Estat espanyol l’any 1983, en temps de Felipe González, amb el pretext d’evitar que els capitals no fugissin a altes nacions de la UE. Amb aquesta concessió l’any 2011 es van crear 71 noves SICAV a l’Estat espanyol.

Ara bé, no tothom pot entrar en aquesta caverna daurada. Mirin-ne els requisits. Per entrar en una SICAV s’han de reunir les condicions següents: la SICAV ha de tenir un nombre d’accionistes igual o superior a 100 per ser constituït, mentre que el capital variable que ha d’aportar cada accionista ha de ser d’entre un mínim i un màxim fixat pels estatuts: el mínim, 2.500.000 euros, i del màxim no en tenim dades, però suposadament en seran (...?).

Amb aquest mecanisme legal, les grans fortunes espanyoles, l’elit financera d’aquest país, no necessita evadir els seus diners a l’estranger, perquè aquí, a Espanya, els pot tenir resguardats còmodament i retirar-los quan vulgui, com si d’un banc es tractés. Per això durant la crisi, les SICAV no han deixat d’obtenir beneficis i socis a dojo, i a alguns supermilionaris fins i tot se’ls ha posat nom de “persones de palla”, que la picaresca ha anomenat “mariachis”.

Però... ara sembla que les democràcies han permès que uns quans “busquinyes” intrèpids furguessin per entre els entramats socials i econòmics i donar a conèixer l’entrebanc dels noms d’una infinitats de milionaris que es valen del sistema (Espanya es veu que és un dels països on n’hi ha més, de ricots). 

Així, han sortit figures progressistes exemplars: Pedro Almodóvar, l’exministra de Cultura Mercedes Cabrera i la presentadora de televisió Ana Rosa Quintana, que hi han ingressat uns quants milions. Emilio Botín, amb 250 milions que li’n feren guanyar 25; Amancio Ortega, l’home més ric d’Espanya, que ha generat dues SICAV de 163 milions d’euros. L’històric president del FC Barcelona José Luis Núñez, amb 154 milions, i Alicia Koplowitz, que té el rècord d’inversió amb 473 milions d’euros. També han brillat els noms del famós empresari segrestat per ETA Emiliano Revilla, l’arquitecte Ricardo Bofill, la família Lladró, la infanta Pilar de Borbó, germana del rei emèrit; Isaac Andic, propietari de Mango, i la família Del Pino, la de Ferrovial. Una miqueta més avall, els exjugadors del Reial Madrid Roberto Carlos, Fernando Hierro i Fernando Morientes, i també l’exbarcelonista Iván de la Penya. I parem la llista de “sicavistes”, ja que és tan llarga que ens faria omplir pàgines per seguir anotant-los.

Un professor investigador de les SICAV va dir encertadament: “Una gran part de les elits financeres i de les grans fortunes espanyoles tenen els seus diners invertits en SICAV, i per tant posats en uns llimbs segurs i fora de la supervisió de l’Agència Tributària i a la vegada tributant mínims, mentre que la resta dels ciutadans paguen els seus impostos a una mitjana de 35 vegades més alta de la que paga aquesta aristocràcia dels diners que pot accedir a aquests paradisos fiscals (ara legals) i encoberts.”

El 2004, Hisenda va començar un pla d’inspecció de les SICAV i el fisc va exigir que diverses de les societats investigades paguessin el 35% dels seus beneficis igual que qualsevol altra empresa, però els inversors de les SICAV van moure els seus fils i influències per buscar l’empara de... sí, sí, la classe política, o sigui, dels parlamentaris que haurien de vetllar pels interessos de la ciutadania. Bé, el Congrés dels Disputats ja tenia previstes dues propostes que suposaven una amnistia per a totes les SICAV quan s’anava a presentar la moció en contra. En altres paraules: el parlamentarisme deixava els inspectors d’Hisenda quiets i al marge de la qüestió amb el suport de la majoria de la cambra. Des de llavors, els inspectors d’Hisenda han denunciat públicament pressions ni més ni menys que de part del Ministeri d’Economia, i de la Secretaria d’Estat d’Hisenda i Pressupostos, per limitar les seves facultats d’investigació a les SICAV. A més, per si fos poca cosa, els tribunals de Justícia van anul·lar les decisions del fisc contra les SICAV que ja havien estat investigades. 

Tota aquesta parafernàlia fa pensar i advertir que no se li ocorri a cap ciutadà del carrer ocultar uns quants centenars d’euros en les seves declaracions de la renda, ja que si l’enxampen el crucificaran. Cal pensar que es més fàcil evitar el pagament d’impostos de 300 milions d’euros que de 20.000, ja que la petita “taca” fins i tot pot portar a la presó. La desaparició de les SICAV s’ha plantejat reiteradament els últims anys, però fins i tot algunes veus del tracte privilegiat ens recorden que la Unió Europea reconeix la llibertat de circulació de capitals i llibertat d’establiment d’aquestes societats, cosa que implica que si les SICAV no es poguessin implantar aquí, els milionaris locals podrien portar les seves fortunes a altres punts de la comunitat europea, amb la qual cosa la fuga de capitals seria irreparable. 

Amb la seva habitual forma contundent de procedir, el País Basc, l’any 2009, va eliminar el règim fiscal de les SICAV, i ara ja li han fugit dos-cents alts capitals que hi eren presents. 

Nois i noies, als no milionaris ens toca raure!