S’ha parlat molt, i es parlarà molt encara, de la Via Catalana per la Independència que dimecres vinent, Diada Nacional de l’Onze de Setembre, recorrerà tota la costa catalana. Però no s’ha dit gran cosa d’aquelles persones que voldrien assistir-hi i, per diversos motius, no podran. M’hi han fet pensar uns amics que a causa de la crisi han hagut d’emigrar a Santiago de Xile. Dissabte passat varen dir-nos que havien participat en una cadena humana simbòlica que va aplegar més de dues-centes persones.

Els catalans dispersos pel món han volgut ser també baules d’aquesta cadena i s’han organitzat en gairebé un centenar de ciutats d’arreu per donar a conèixer les aspiracions de Catalunya i els sentiments que els uneixen a la seva pàtria llunyana. París, Londres, i fins i tot la muralla Xina han estat escenaris d’aquestes manifestacions.

També a casa nostra hi ha moltes persones que no podran anar a la Via Catalana però volen fer sentir la seva veu. En moltes poblacions es faran actes paral·lels. Per això m’ha semblat  excel·lent la idea de fer repicar les campanes de tot el país a les 17.14,  l’hora en què els participants unirem les nostres mans al llarg de més de quatre-cents quilòmetres. Serà una manera de fer-se presents a la gran manifestació. Les campanes no són només una forma de cridar la gent als oficis religiosos. Al llarg de la història han estat protagonistes de molts esdeveniments. No deu haver-hi gaires campanars sense un rellotge que ha marcat la vida diària de la gent. Fins no fa gaire, en molts pobles de la Segarra i les Garrigues hi havia tocs especials que servien per indicar l’inici i la fi dels treballs al camp. Els pagesos esperaven el toc de les campanes per aturar i reiniciar el treball en la pausa del migdia. Era freqüent utilitzar-les també per avisar de situacions de perill (tocar a foc, a sometent, avisar de la presència de l’enemic en cas de guerra...). Però especialment les campanes han servit en les grans celebracions, tant individuals com familiars i col·lectives. En molts pobles encara “es toca a festa” la vigília dels dies més importants de l’any. Han estat –i són encara- la manifestació d’un sentiment col·lectiu.

Per això, el proper Onze de Setembre totes les campanes de Catalunya haurien d’unir-se a la celebració d’una Diada especial, en la manifestació d’un sentiment majoritari que farà unir les mans –potser desconegudes, però agermanades per un objectiu comú- de gairebé mig milió de catalans al llarg de tot el país. Serà l’expressió d’una voluntat llargament reivindicada i fins ara no reconeguda.
I que ningú digui que això és fer política. Les campanes han de ser el ressò d’un poble que comparteix un sentiment, on hi cap tothom que tingui la voluntat d’expressar de forma pacífica i solidària la decisió d’anar endavant. És aquest poble a qui també l’Església ha de servir fent-se pròpies les seves inquietuds.

Esperem que la propera vegada les campanes serveixin també per tocar a glòria i festejar l’assoliment dels nostres drets.