Ho teníem tot a punt: les samarretes a l’armari, l’estelada ben planxada, la gorra... Però dilluns una circumstància imprevista i urgent ens ha obligat a canviar tot els plans. Hem passat la Diada a l’hospital.

Quan he arribat aquest matí, després de veure que tot estava correcte, he anat a un bar proper a esmorzar. No he pogut evitar sentir una part de la conversa que un home al meu costat tenia amb la seva filla:
– “Mira, hija, yo no quiero problemas con nadie. /.../ Ya, ya lo sé, me lo has dicho mil veces.../.../ No intentes convencerme. Eres más tozuda que una mula, que por algo te pareces a mí. /.../ Mira, por si acaso, ya tengo la estelada a punto para cuando tenga que pasar por caja. Adiós /.../”. M’ha sorprès la contundència d’aquell andalús. La filla li deu haver penjat, perquè la conversa s’ha acabat aquí.

El dia ha transcorregut tranquil. A les quatre de la tarda no hi havia ningú als passadissos. A les habitacions totes les televisions estaven engegades. Nosaltres també ho hem fet i ens hem unit a la cadena des del llit de l’hospital. Amb les samarretes posades i l’estelada sobre el llit, hem gaudit de l’espectacle, tot lamentant no poder-hi ser presents. A les 17.14, ens hem agafat les mans i hem desitjat amb tot el cor que la llibertat del nostre país fos una realitat. Les imatges eren realment  impressionants per l’alegria i el civisme que demostraven els participants. Ens hem emocionat amb les imatges que ens enviaven alguns que hi eren. Jo pensava que un poble que és capaç d’organitzar un esdeveniment com aquest, implicant-hi milers de voluntaris, exhaurint els autobusos del país i tenint en compte els més mínims detalls, és un poble imparable. La via iniciada no té aturador per més que diguin i facin els polítics. Perquè ha estat el poble, la gent del carrer, la protagonista d’un dels més grans esdeveniments de la història recent de Catalunya. Que en prenguin nota els d’aquí, els d’allà i els de més enllà... ¿Qui gosarà dir que no som capaços de governar-nos sols?

Però no tot han estat flors i violes. Després d’apagar el televisor per no molestar massa els veïns (que s’ho miraven tot i que sense adherir-s’hi positivament), l’hem engegat altre cop a l’hora del telenotícies. Hem quedat esborronats per l’actuació de quatre brètols que han volgut rebentar l’acte de la Delegació del govern català a Madrid. Com? Com només saben fer-ho: a cops i crits. Una mostra d’una manera de pensar de caire clarament feixista i per desgràcia massa ancorada encara en les terres d’Espanya. Sense arribar a aquests extrems, mireu com reaccionaran aquells que  sempre ens ha volgut callats i sotmesos. En el fons, una contraposició de dues maneres de fer i de pensar.

Mentre miràvem més imatges de l’esdeveniment, ha entrat un jove que, en veure-ho, ha comentat: “–Nunca había visto tantos subnormales juntos”. Els nostres veïns li han fet senyal que hem interpretat com una petició de respecte envers nosaltres. El xicot ha callat, però aquesta és tota la conclusió que n’ha tret. I és que en una Catalunya lliure, no n’hi mancaran tampoc d’aquests. Però no ens aturaran. Ara ja hem perdut la por i ens fem conscients de la nostra força. I quan el poble surt al carrer de la manera que ho hem fet els catalans, no hi ha qui l’aturi.