El més fort vol sempre la raó

Fa temps que al nostre món es repeteix de manera incansable el judici de la raó pel qui té més força, no perquè tingui més raó. Schopenhauer, que no tenia en gran estima l’ésser humà, manifestava que si aquest fos honest per naturalesa, tota discussió intel·lectual es limitaria a la vertadera recerca de la veritat. Això sí, sense que cap dels contendents adaptés aquella veritat a la seva particular opinió o raó prèvia, o a la de l’altre, sinó simplement busqués com a objectiu la veritat.


El que passa és que l’home no és honest per naturalesa, i tot el que té li ve donat basat en una educació. I aquesta funciona a fi de bé sempre que estigui nodrida de valors humans i porti resultats basats en la convivència i al diàleg per tal d’arribar a la veritat.
Si l’honestedat fos innata en l’home, de ben segur que tot aniria d’una altra manera, ja que fruiria de la veritat, tenint molt present que l’honestedat és un valor amb consistència i que comporta coherència i sinceritat, primer amb un mateix i llavors amb els altres, i que va unit amb els valors de la veritat i la justícia. L’actitud humana hauria de ser un clar model de virtut a partir d’aquest valor.


És el cas dels polítics catalans que són perseguits: han estat objecte d’un relat tergiversat amb calúmnies i falsedats. D’aquesta informació tots els mitjans en van plens, tant nacionals com internacionals. I un fet ho demostra, ja que el president, els consellers i els líders cívics a l’exili i a la presó són considerats criminals violents pel règim espanyol, malgrat que no recau cap sentència sobre ells, ni cap judici ni culpabilitat. Com a contrast, exiliats i presoners són considerats demòcrates pacífics pels països europeus on viuen en llibertat.


Davant d’una veritat tan rotunda i manifesta, sorprèn encara qui continua, amb insistència, la tergiversació de la veritat. I el que es percep amb molta claredat, pels fets esmentats, és que no hi ha hagut cap interès —per part d’un dels contendents— de buscar la veritat del que s’està plantejant. Només s’ha preservat l’interès d’una raó: aplicar la llei contra l’altre, sense mirar si això era el que calia realment fer.
Sembla, doncs, que el que es vol preservar és una raó sobre una altra basant-se en una llei, per tal d’abatre-la. Hi ha un refrany que diu: “Si vols la raó, no trobaràs mai la veritat.” El novel·lista Ernesto Sábato deia: “Desdichado el hombre que solo cuenta con la razón.”
Schopenhauer deia que la recerca estricta de la veritat portava que, a cap dels components, partint de la seva honestedat, li havia de preocupar si aquella veritat s’adaptava a l’opinió seva o la de l’altre, quan del que es tracta és de buscar la veritat més que no pas imposar-la. No era tant de qui volia la raó, sinó en què consistia la veritat del tema plantejat. És a dir, saber per què estava passant, què l’havia motivat, quines n’eren la causes... I que tal veritat servia per a tots dos, més per aclarir que per enfosquir, conceptes necessaris per poder dialogar i arribar a acords. Heus ací el sentit de la raó i de la veritat.