Tenir tren

Tenir un ferrocarril a la població on vius o no tenir-ne marca una manera de fer diferent. Dic això perquè els records em porten a la població de Centelles (Osona), d’on soc fill i on vaig passar la meva infantesa i joventut fins que la feina de mestre em portà a Caldes de Montbui (Vallès Oriental).

 

Pel meu poble passava la línia del tren que unia dos extrems de població: Barcelona i Puigcerdà, capital de la comarca de la Cerdanya, i fins a Latour-de-Carol (Tor de Carol, Alta Cerdanya, França). La majoria d’enllaços matrimonials, parentius i relacions comercials i altres es portaven a terme dins del marc d’aquesta comunicació.


Recordo de petit que, quan els meus pares volien anar a casa els avis, havíem d’agafar el tren, primer fins a Torelló, i després agafar el que en dèiem un autocar fins a la petita població de Sant Pere de Torelló. Totes dues poblacions situades al nord de la comarca d’Osona, dins del que coneixem com la vall del riu Ges, i sota la mirada de la serra de Bellmunt, on hi ha un santuari marià del mateix nom.

 

El viatge en tren amb els meus germans era tota una epopeia plena de sensacions. Per a l’anada a Sant Pere, patíem ja frisant per pujar, amb bitllets de tercera classe, a un dels vagons d’aquell transport. Si teníem la sort de seure arran de finestra, ens passàvem tot el viatge clavats al vidre mirant el paisatge; un paisatge ple de camps, cases de pagès, turons, boscos i al fons les muntanyes... Quan passàvem pel pont de ferro sobre el riu Ter, tot ell retrunyia. Era tota una impressió esperada. 

 

El mateix passava, molt de tant en tant, si algun dia anàvem a Barcelona a casa d’una tia. L’entrada pels túnels i l’arribada a l’estació de la plaça de Catalunya, amb el soroll dels metros, el fum de la cuina del bar, les guixetes per a la venda de bitllets, el bullici de la gent... ens tenia fascinats.

 

Els seients de fusta de vagons arrossegats per una màquina de color verd, que semblaven els de l’Oest americà, o en altres unitats de transport de viatgers, el nostre cos petit i de poc pes no s’hi sostenia. El retruc que feien els rails i que emetia als vagons ens feia desplaçar d’un lloc a l’altre, amb petits saltirons al seient, si no hi havia alguna cosa que ens hi subjectés.

 

Els horaris del ferrocarril quasi mai es complien, sempre arribava amb retard, fet que ens recorda alguns tipus semblant d’incidències als trens de rodalies actuals. Sobre les sigles de RENFE, ja de més grans, hi fèiem molta broma i els donàvem aquesta versió: Rogamos, Empujen, Necesitamos, Fuerza, Energía. Aquell temps ja pensàvem que Madrid era massa lluny per interessar-se per Catalunya per tal de resoldre les dificultats d’aquest transport de viatgers.

 

Ja de joves hi havia dies, quan havíem d’anar a poblacions d’una distància de quatre quilòmetres cantó nord, com a Hostalets de Balenyà, o cantó sud a Aiguafreda, que per no haver-nos d’esperar ens ho agafàvem a peu. I no per res, perquè les estones d’espera anaven de mitja hora a tres quarts, si no a més.

 

Per anar cap a Manresa (Bages), situació ponent, o a Girona, cantó llevant, havies de fer un estudi previ dels mitjans de transport que hauries d’utilitzar. El servei discrecional que oferien les línies d’autocars era d’allò més atès que hi podia haver en aquella època. El tragí que suposava per al viatger haver de canviar de transport era un trasbals, però teníem molt d’aguant. Érem unes generacions impregnades de resistència, fortalesa i grans dosis de paciència.

 

Ara les comunicacions per carretera han superat el ferrocarril de rodalies, perquè aquest transport, a desgrat nostre, encara deixa molt a desitjar i li falta per tenir cara i ulls.