L’esmorzar s’havia anat allargant des de mig matí i la conversa seguia al voltant dels tres eixos que vam apuntar sobre la (suposada) crisi dels 30 que vam introduir en aquestes mateixes línies la setmana passada. Recordem-ho, fèiem referència a la (in)estabilitat laboral de la nostra generació de l’institut, a les indecisions d’habitatge fruit de la primera incertesa, i a un cert projecte vital, potser més difús, però de què també vam apuntar alguns elements.

Amb tot plegat damunt de la taula, i amb l’aniversari dels 30 de l’excompany de classe cada vegada més proper, vaig intentar oferir-li elements d’optimisme per animar-lo i oferir-li també inputs positius.

  Què podia despertar el vessant il·lusionador davant tanta incertesa manifestada amb tants exemples? Sens dubte, els moments emotius viscuts. Diuen que els millennials som una generació que connectem amb les experiències, amb descobrir, amb anar més enllà. D’aquí l’interès a viatjar i els selfies, els instagramers i el postureig. També som, al mateix temps, però, els programes de cooperació i l’esperit de l’educació en el lleure. Contraposicions que sobten, però que no són excloents.

Amb tots aquests elements surant per damunt del cafè amb llet, mentre acabàvem de menjar els croissants, vaig evocar excursions, gent i moments. De caps de setmana fent quilòmetres en podíem enumerar molts. Era la visió romàntica de la política sense partit, de fer país a base de conèixer-lo, d’estimar la nació a partir d’entendre la seva gent. Un esperit que crec que avui s’ha perdut en part dels que es dediquen a la res publica.

Conscient de la visió conjunta sobre aquesta manera de fer, vaig recordar-li d’apuntar algunes d’aquelles sortides. L’interès que vam tenir per anar a Ripoll, al monestir benedictí de la portalada, i ofrenar els comtes de Besalú i de Barcelona, de Guifré el Pilós a Ramon Berenguer IV, i tornar per Montesquiu, per apropar-nos al castell dels senyors de Besora, i passar per Tagamanent, on des del turó es veu l’altra banda del riu. També seria el cas de Berga i de la Costa Brava, del Priorat i de Caldes, de les vies verdes i de la ruta del Cister. Serien les festes majors i les calçotades, els pantans i els carrers de Barcelona.

La gent? La de l’institut, és clar, i com cadascú ha anat seguint camins diferents, des d’aquelles reunions de delegats de classe que fèiem a l’hora del pati per decidir adhesions a vagues, o posicionaments comuns. Sort, sort, que vam aconseguir fer un referèndum a tot l’alumnat i vam votar en coherència per implantar la jornada intensiva. Implementant el mandat democràtic que els estudiants ens havien ofert amb el seu sufragi vam deixar, doncs, espai per esponjar els migdies i els capvespres a l’anhel voluntari de cadascú.

Aquelles tardes sense aules ens van servir per llegir i debatre, com en el cinematogràfic club dels poetes morts, ben a la vora de les muralles romanes, al Camp de Mart o de camí a la Diputació, a les escales del passeig de Sant Antoni de la ciutat de l’emperador August. Allà vam aprendre dels clàssics, o com a mínim vam començar a interessar-nos-hi. El llatí, el grec, l’art i la filosofia van ser bones companyes de viatges.

També hi ha moments especials de la quotidianitat que ens fan encisar el passat. No podia evitar fer esment dels moments irlandesos de prats verds, a les guinness i als records èpics de Michel Collins, amb aquell vent que agitava l’ordi. També hi havia espai per rememorar alguna nit de Sant Joan a Valls, fins que va sortir el sol, o també d’alguna Acampada Jove montblanquina de mil concerts.

“Bé, d’acord, tot això és cert” em va respondre, i va afegir: “Però què fem amb la inestabilitat laboral i la dificultat per accedir a un habitatge?”.