Aquest país nostre fa temps que sospira per ser un nou estat d’Europa, per ser un país emprenedor i social dintre d’un marc europeu, allunyat dels estereotips i vicis ibèrics, però malauradament hi ha coses que s’emmarquen dintre les societats avançades que no quadren amb la idea d’un país seriós i que dubto que ens les puguem treure del damunt en els propers anys.

I és que, senyores i senyors, no pot ser que portem, en aquesta Catalunya nostra, aquests horaris que no segueixen i, sense ànim de menyspreu, ni les societats més bananeres d’aquest món nostre; bé, en l’àmbit ibèric això del de banananerisme també té proporcions considerables. Em refereixo a la disbauxa horària que vivim. No pot ser que les feines, especialment les que tenen horari partit, disposin de dues hores per dinar als migdies i que després, quan molta gent podria anar a nedar, comprar o estudiar, tot estigui tancat, quan s’acaba la jornada; no pot ser que organismes públics convoquin actes, activitats, quan el sol ja s’ha post o que la gent comenci les seves feines quan ja fa temps que ha sortit el sol i les acabi quan la lluna ja està cansada dalt del cel. A això hauríem de sumar que tampoc pot ser que puguin entrar nens i nenes, quasi nadons, en espais públics més enllà de les nou del vespre, o que se serveixin sopars més enllà de d’aquesta mateixa hora.

Anem mal girats en el tema horari, i una mostra de tot plegat és el mal humor regnant i les diferents patologies del son que patim. La gent se’n riu molt de països com Itàlia, però en els horaris, ens superen, i molt en seriositat.