Mossèn Josep Dalmau, que fou rector de Gallifa (bisbat de Vic i comarca del Vallès Occidental), va morir el passat 5 d’octubre a l’edat de 91 anys. Dalmau pertany als capellans d’aquella generació, de l’etapa de la dictadura franquista, que es manifestaren díscols amb la pastoral del nacionalcatolicisme i que foren amonestats i allunyats de les grans parròquies. Dalmau en seria un d’aquests i se’l coneixeria com un dels més connectats, tant amb els moviments polítics com als culturals d’aquella època.

De vegades, la seva personalitat activa en els àmbits expressats dissentia de la pastoral parroquial, que no podia atendre, no per voler propi, sinó que les circumstàncies l’hi portaven. I sovint havia de recórrer a l’ajut d’alguna parròquia veïna per resoldre algun casament. Malgrat tot, els qui el conegueren de prop en ressalten la personalitat, tant en el camp de la fe com en afers socials i polítics, amb una defensa aferrissada de Catalunya. Vam tenir ocasió de conèixer-lo fa uns trenta anys per mitjà d’uns amics de Sant Feliu de Codines, poble veí de Gallifa, quan l’efervescència independentista encara estava en mans d’uns pocs. El seu pensament inquiet el portava cap a la recuperació de les llibertats de Catalunya i la construcció d’un estat català. Recordo que, llavors, expressava amb molta claredat l’esperança d’una Europa que atendria el prec d’una Catalunya independent, cosa que no ha anat així.

Fou un activista pacífic, en estat pur, molt il·lusionat amb totes aquelles activitats plenes d’esperança que hom portava a terme. Amb Lluís Maria Xirinacs feren una vaga de fam a Santa Cecília de Montserrat per exigir la derogació del Concordat entre l’Estat espanyol i la Santa Seu.

No dubtaria de promoure, el 1966, amb els seus amics capellans antifranquistes, una marxa de protesta per les tortures a l’estudiant comunista Joaquim Boix. Mai no s’havien vist tantes sotanes corrent i perseguides per la policia franquista. Un afer al qual capellans d’avui i aleshores seminaristes no pogueren donar suport perquè es trobaven la porta del seminari tancada.

Eren temps de comunitats de base o cèl·lules de renovació eclesial, que el nostre mossèn, entre altres, portaven a terme. Ell en seria una ànima més, i es posava de manifest la recerca de la plenitud de la fe a través de la renovació de la gràcia i la fidelitat al servei del poble català.

Dalmau, com tants altres capellans del seu temps, lluità per renovar l’Església i fer del seguiment de la causa de Jesús el nord de la seva vida. Era una persona amb idees profundes, a la vegada meditades, en un país estrany, però a la vegada il·luminades pel seu entusiasme.

A la parròquia de Sant Pere i Sant Feliu de Gallifa, en una església romànica dels segles XI i XII, va crear un santuari en el mateix recinte del castell de Gallifa, amb devoció a la Mare de Déu de l’Ecologia, que va portar a terme un nou impuls de religiositat mariana.