De mica en mica va sortint a la llum la veritat de les actuacions policials el dia del referèndum de l’1-O. És només la punta de l’iceberg, però els policies investigats comencen a indicar que els seus comandaments varen ordenar la brutal estomacada de persones civils. Hi ha encara molts punts foscos, però comença a sortir a la llum que tot l’operatiu de repressió estava perfectament planificat des de dies abans i que tot el territori va ser perfectament delimitat en zones en les quals havien d’actuar els diferents cossos policials.

Fins ara, però, s’han negat a dir qui eren els principals responsables de l’operació, és a dir, qui va donar l’ordre d’entrar als col·legis electorals “a toda costa”. En definitiva, doncs, a quina persona o a quines persones s’ha de responsabilitzar de l’ordre d’agredir a cops de porra i pilotes de goma uns ciutadans desarmats, amb les mans enlaire, que només volien votar seguint la crida del govern legítim de la Generalitat.

S’ha fet evident també en els policies el corporativisme que ja hem anat observant quan s’ha tractat de jutges. Aquests, per defensar els companys-amics-camarades han acceptat només els informes dels agressors —Policia Nacional i Guàrdia Civil— i no el testimoni de les víctimes. Uns informes que han tergiversat barroerament els fets acusant de violència allò que només volia ser la reivindicació del dret a votar. Per fortuna, els innombrables vídeos —que han fet la volta al món— deixen ben clar quin paper hi jugava cadascú. Negar aquesta evidència, fins a arribar a dir que no era sang sinó pintura, és d’un cinisme sense mesura.

En realitat, tot l’afer s’ha convertit en una gran mentida. Va mentir el ministre Zoido davant les càmeres de la BBC, va mentir la premsa espanyola i són moltes les mentides que s’han detectat aquests dies en les declaracions dels policies a la Ciutat de la Justícia. Per això serà molt difícil arribar a saber tota la veritat i depurar les responsabilitats, perquè els mateixos advocats troben traves quan demanen proves que podrien inculpar alguns policies. Malgrat tot, no perdo l’esperança de veure asseguts al banc dels acusats els responsables de tot l’afer.

No és estrany, doncs, que el nivell de la democràcia espanyola estigui internacionalment sota mínims. Les institucions del govern de Madrid tenen tot el poder i controlen els mitjans de comunicació. Censuren i tergiversen com els sembla, premien els botxins i els fan pujar d’escalafó. El president del Tribunal Suprem i del CGPJ no s’avergonyeix de dir que algun d’ells “ha canviat el rumb de la història del país”. Malgrat tenir el suport explícit del monarca, a poc a poc va sortint la veritat. I el dia que se sàpiga, per a ells serà el dies irae. Quan siguem lliures de veritat, cantarem les absoltes a la monarquia i farem que cada autoritat respongui pels seus actes.

Mentrestant, sàpiguen que, malgrat tota la porqueria vessada sobre nostre, el dia 1 d’octubre va ser per a nosaltres el dia que vàrem recuperar la nostra dignitat de ciutadans i demòcrates. Per això sabem que aquesta història no s’ha acabat.