Ens ha tocat viure en un país que déu-n’hi-do. Un país que es vanta de ser un estat de dret, però que a la pràctica la seva democràcia és de llautó. Un país que no ha superat alguns tics de 40 anys de dictadura. Un país on hi ha organitzacions feixistes i violentes que es manifesten impunement per carrers sense que hi hagi cap conseqüència. Un país on es poden exhibir símbols de la dictadura sense que passi res. Un país que segueix subvencionant organitzacions com la FAES o la Fundación Francisco Franco no pot dir que sigui precisament un model de democràcia.

És clar que el problema no és només el ressorgiment de grups neonazis. Són tantes les anomalies que afecten la democràcia d’aquest estat que hom no sap per on començar. “Com més alts, més animals”, deia la iaia; i a fe de Déu que tenia raó. Podríem dir amb Zorrilla que “Del rey abajo, ninguno”. Una monarquia totalment obsoleta que es manté a causa dels privilegis que li atorga la Constitució. Al rei no se li poden demanar responsabilitats ni pot ser jutjat per cap tribunal. Per això som on som. Ningú sap la quantitat ni l’origen de la seva fortuna (la de l’emèrit i la del plançó) i no es poden investigar a causa d’aquest pacte de silenci. No és que un rei hagi de ser un model de virtuts, però hauria de ser-ho d’imparcialitat i honestedat. Sense entrar en els afers íntims de la seva vida privada, si és certa la seva mediació en la venda d’armes, això ja el desautoritzaria davant d’una societat que és i vol ser pacífica. Tampoc la seva imparcialitat va quedar gaire ben parada en el discurs del 3 d’octubre de l’any passat aprovant l’actuació brutal de la policia contra una població pacífica que volia votar. Això també el desautoritza com a àrbitre.

D’altra banda, tenim el dubtós honor d’haver estat governats durant anys pel partit més corrupte d’Europa, però les conseqüències han estat mínimes i amb innombrables irregularitats: dossiers desapareguts, ordinadors destruïts... Ningú ha tornat ni un euro dels que havia robat. I no passa res. Un govern, a més, on les clavegueres han funcionat a ple rendiment amb total impunitat. Fernández Díaz, exministre d’Interior, segueix ocupant el seu escó al Congrés, tot i les declaracions de De Alfonso vantant-se d’haver “destrossat el sistema sanitari de Catalunya”, o de “la fiscalia te lo afina”.

No acabaríem mai, però hi ha algunes actuacions molt greus. És immoral la manipulació dels esdeveniments de l’1-O, la instrucció d’una causa que alguns juristes qualifiquen de “salvatjada”, la participació de jutges i fiscals en orgies sexuals amb menors a Sud-amèrica (fet públic per l’actual ministra de Justícia, que tampoc ho ha denunciat), els canvis de criteri en la llei d’hipoteques, i el famós whatsapp del senador Cosidó reconeixent l’intent de control del poder judicial “des del darrere”… 

No es pot caure més baix, però ningú no ha dimitit ni ha estat encausat. Només el febles, els que de bona fe lluiten per la llibertat. Els altres es tapen les vergonyes. De quina “justícia” parlem? Si això no és la llei de l’embut, s’hi assembla molt...