Senyores i senyors, els he de confessar, tot i que els qui em coneixen ja ho saben, que soc un amant de la mar; de la platja, francament no, i menys encara durant l’època estival, tan infestada de gent, que sembla des de lluny com si d’un formiguer es tractés i les formigues boges van amunt i avall, en un sensesentit que normalment acaba a l’aigua; una aigua que de vegades obsequia les formigues amb alguna picada de medusa o algun ensurt disfressat de diferents formes. També, la platja obsequia el formiguer i els seus habitants amb l’empastifament de sorra que, per molt que les formigues es rentin després, és possible de trobar-la durant dies, inclús dintre del plat de fesols o la sopa o el que la formigueta vulgui menjar.

En canvi, la mar, la navegació, és una altra cosa. Permet fer una mena de vida interior, especialment enmig de la solitud i la contemplació de l’immens, que la platja torradora no permet. La navegació amb la mar de gran decorat no coneix de barreres; sempre endavant, lluny d’impediments més enllà dels propis de la física, i obsequia el navegant amb l’observació serena i plaent d’horitzons infinits i tonalitats solars indescriptibles; fins i tot a la lluna li agrada emmirallar-se sobre la planor de la mar. Fins i tot quan aquest s’enfurisma, ho fa de manera que el navegant no perd tampoc la contemplació serena de la poesia que l’espetegar de les ones contra l’embarcació li regala; i l’embarcació, com cavall d’aventurer, desafia la mala maror, com un senyor altiu que sap que té un port de destí on arribar i on tot té un altre sentit, diferent al de la planera.