Eixavuirar

Els de la Plana de Vic (Osona) solem dir eixavuirar en comptes de tossir. També diem estossegar. No és només propietat d’aquesta contrada; algú m’ha dit que al Moianès també tenen aquesta expressió...:
– No estosseguis tan fort, que rebentaràs els timpans de l’orella.
– No eixabuiris d’aquesta manera.
Ens ho dèiem quan érem petits, ja que el so proferit, d’un sol cop i estrident, amb un “atxum” a l’estossegar amb força, i difícil de retenir, feia una sensació contundent. Recordo que quan les senyores proferien un estossec no era tan agut, i que amb prou feines se sentia. Amb un “atxem”. És possible que el nostre ADN familiar tingués aquestes connotacions més sorolloses.
Quan ha acabat de ploure i sembla que el dia s’aclareix i que vulgui sortir el sol, es parla d’estritllar. O quan ha parat de ploure, es comenta que els núvols o la pluja s’ha trencat:
– Mira, ja s’està estritllant, a la llarga encara farà bon dia.
– Sí, és cert, s’ha ben trencat.
Del betum en diem bola, i solem embolar les sabates, mai embetumar:
– Algú ha vist el pot de la bola? És que em vull embolar les sabates.
Sí que diem també enllustrar, quan es tracta que el calçat brilli. Tot i que de les sabates d’ara, poques s’han d’embolar o enllustrar.
El terme encalçar, que vol dir empaitar algú, se solia dir a algun menut:
– Compte, que t’encalço.
De bulls, bisbes —matèria del porc—, a Centelles (Osona), en temps passats, només n’hi havia un; el bull negre, que anomenaven peltruc. Un terme propi d’aquest poble, no he sentit a dir en altres bandes una cosa semblant.
Mare de Déu, o Ara pla, a Osona es feien i es fan servir com a expressió exclamativa d’algun fet. Mentre que a Caldes de Montbui (Vallès Oriental) diuen Ma, expressat amb una locució llarga: Maaa!!!
– Ara pla que l’hem feta bona!
– Mare de Déu, sí que és gran aquesta noia!
– Maaa, què dius ara?
També en aquesta mateixa població, al cap de poc d’arribar-hi per exercir com a mestre de nens i nenes de quart de bàsica, pels voltant dels anys vuitanta, la mainada feia servir una paraula que no he sentit a altres bandes; quan algú empenyia a un altre, exclamaven: “no m’emputxis.”
Les poblacions del nord de la comarca d’Osona, que solen llindar amb comarques veïnes com la Garrotxa o el Ripollès, pel que fa a gent gran i alguns joves estan influïts per la seva parla, i per dir que van a algun lloc diuen: “jo no iré pas.” Per descomptat que és un terme que no es preveu en la conjugació verbal.
Un servidor, vers l’any 1977 i amb vint-i-vuit anys, va decidir estudiar per mestre, per qüestions ideològiques, perquè creia que l’escola era un bon lloc per millorar la societat. Ho vaig cursar a l’Escola de Mestres de Vic, bressol de l’actual Universitat de Vic, que el 2017 va complir quaranta anys de la seva existència. Aleshores vaig formar part de la primera promoció de mestres.
Quan hi vaig arribar no sabia català o l’havia mal après d’amagat, gràcies els llibres d’exercicis d’abans de la Guerra Civil del 36. Em vaig haver de reciclar de valent per obtenir el títol de mestre de català de primera ensenyança. Vic, en aquell moment, no perdonava, era molt exigent amb la llengua catalana defenestrada pel franquisme.
Avui encara trobarem moltes locucions, fora del diccionari català, que la gent diu però que no poden escriure per no cometre errors en alguns casos. Altres expressions són admeses, però no els castellanismes, que n’hi ha un munt.