Senyor mestre

a passat sense pena ni glòria el Dia del Mestre. No hi he vist cap referència en els mitjans de comunicació, tot i que la seva tasca és primordial per a la societat.
Després de més de 40 anys dedicat a l’ensenyament, no sé si avui em veuria amb cor de posar-me al davant d’una classe. El sistema i els programes han canviat radicalment. S’ha passat de la “classe magistral” a la descoberta i estudi de continguts sota el guiatge del mestre/professor. Si abans aquest/a ho sabia tot (o quasi tot) i transmetia el seu saber als alumnes, avui són els alumnes els que cerquen les fonts d’informació i el mestre/professor és qui els guia.
Alguns professors “esquerranosos” del meu temps (em refereixo al període de la Transició) varen voler trencar la rigidesa del sistema franquista i acostar-se als alumnes posant-se al seu nivell. Greu error, al meu entendre, perquè una persona adulta que té al seu càrrec la formació de nens i adolescents mai no es pot presentar com “un més de la colla”. Al contrari; ha de mostrar la seguretat i racionalitat en els seus plantejaments. Aquesta va ser una de les causes (no pas l’única ni de bon tros, però causa a fi de comptes) de la pèrdua d’autoritat dels professors i d’assistir a un cert desordre en el camp educatiu. Desordre afavorit pels canvis massa freqüents de plans d’estudis amb la consegüent improvisació i manca de motivació en els alumnes. Cal tenir present que en qualsevol sistema educatiu no hi ha aprenentatge sense esforç...
D’altra banda, cal no perdre de vista que la missió del mestre/professor no és només la transmissió de coneixements sinó la formació de persones. Una tasca delicada per a la qual ningú no ens havia preparat. L’escola és l’àmbit on es fomenten hàbits i conductes que han de ser fruit del convenciment personal. Per posar un cas, no hi pot haver convivència sense respecte i perquè hi hagi respecte hi ha d’haver l’acceptació de la pluralitat a tots nivells. No hi ha dues persones iguals i totes tenen els mateixos drets. Malgrat creences, sensibilitats, idees i opinions diverses, sovint han de poder conviure en un mateix espai social.
Per això una de les funcions de l’educació ha de partir de l’acceptació de la diversitat. Cal entendre que no existeix la veritat absoluta i probablement els que pensen diversament tenen una part de raó. Un signe de maduresa personal és aprendre a defensar amb arguments les pròpies idees i escoltar les dels altres. No te més raó qui més crida ni qui amenaça o practica la violència sinó el que sap raonar i defensar amb arguments. També saber prendre decisions i acceptar-ne les conseqüències.
Aquestes són les bases d’una societat justa. Però, per desgràcia, aquests valors estan minvant fins i tot en països de llarga tradició democràtica. El creixement de grups ultradretans formats per energúmens sense cap voluntat de raonar és altament preocupant. I no em refereixo només a la violència física sinó també a la manca de respecte per la veritat. La tergiversació de la realitat i la incitació a l’enfrontament no són actituds democràtiques. I si no són democràtiques són dictatorials.