Vaga de fam i drets humans

Aquest any 2018 ha fet 70 anys de la Declaració dels Drets Humans. El 10 desembre de 1948, els membres de les Nacions Unides s’havien posat d’acord, per primera vegada, sobre uns principis que possibilitessin que tots els éssers humans visquin amb llibertat, igualtat i dignitat. Feia tres anys que havia acabat la Segona Guerra Mundial i el món es disposava a redreçar les injustícies.
Avui s’han realitzat nombrosos progressos des d’aleshores fins ara. Amb tot, encara hi ha desigualtats i injustícies en els estats que amenacen els drets, tant de caràcter polític com econòmics i socials. El cas dels presos polítics catalans s’escau en aquesta marc, malgrat haver estat subjectes d’un relat tergiversat amb calumnies i falsedats i estar en presó preventiva sense judici ni culpabilitat. Malgrat això. Avui han hagut de posar les seves vides en perill amb una vaga de fam. Perquè els Tribunal Constitucional només els respongui els recursos d’empara presentats.
Nou recursos d’empara –llegíem– i el TC no n’ha respost cap. Segons els advocats, aquesta manera de fer, és per bloquejar que el cas dels presos polítics no arribi al Tribunal Europeu de Drets Humans. Sorprèn, doncs, aquest procedir del TC, quan la  Constitució de 1978, assumeix en la seva Carta Magna com a criteri prioritari la Declaració dels Drets humans. L’Espanya que avui coneixem no en veu el seu compliment
Jordi Turull, Jordi Sánchez, Jordi Rull i Joaquim Forn han començat una vaga de fam en senyal de denúncia per obtenir l’atenció internacional sobre la pròpia causa. Perquè tal com afirmen ells: “No tenim altra opció que utilitzar aquesta forma extrema de pacífica protesta en la defensa dels nostres drets fonamentals “. Una vaga de fam d’un pres és una protesta portada al límit. Tot assenyala que la manera de fer de la judicatura, segons deia una articulista, sigui que: ”...l’únic objectiu sembla ser que els representants civils i polítics sobiranistes es trenquin psicològicament, humanament”.
Manuel Cuyàs, columnista del diari El Punt/Avui, posava de manifest, entre altres dades, en un article del diumenge 2 de setembre: “...Nosaltres som els que patim l’infortuni i, sobretot les seves famílies: les dones, els fills i els pares, entre els més propers...”.
Els experts assenyalen que una vaga de fam és molt incerta, tant per la salut física com mental, ja que passats els primers dies es deixa de tenir la sensació de gana i el cos es va debilitant i es va adaptant a la situació. Els riscos apareixen des del primer moment, però els 21 dies acostuma a ser un límit amb conseqüències greus irreparables. Personalment aquesta situació em preocupa i, com a molts, no em deixa indiferent.
La determinació personal i greu dels presos polítics catalans que han decidit fer vaga de fam centralitzarà les organitzacions polítiques i de drets humans de nou a Catalunya. La celebració dels 40 anys de la Constitució del 78, a l’Estat espanyol, poc li servirà enfront del problema que se li està plantejant d’incompliment de drets humans. Hi hauria alguna democràcia a Europa que es permetés una situació d’aquesta gravetat?
Els analistes assenyalen que, tant la monarquia com la justícia, avui per avui, estan en crisi i que el fet de no haver afrontat la qüestió catalana políticament, pot raure en un esfondrament de tot l’edifici institucional de l’Estat. No s’adonen –com deia un cronista– que acabaran ensorrant el prestigi que van aconseguir quan es va sortir de la dictadura. A 70 anys de la Declaració Universal dels Drets humans ens hauria de servir per alguna cosa i, sobretot, al govern espanyol, per donar sortida política al tema català i no esperar que es deteriori  més.