Una de les conseqüències de l’actual situació política a Catalunya és que finalment ha obligat la gent a definir-se i a prendre partit a favor o en contra del dret a decidir. Ara ja sabem quina és la posició oficial de cadascun dels partits polítics, malgrat les diferències o discrepàncies dintre el mateix partit. Ja no hi valen mitges tintes ni ambigüitats. Cal dir que totes les opcions —tant a favor com en contra— són perfectament legítimes si es fan des del respecte a la voluntat popular. No entenc que es facin tants escarafalls perquè en definitiva es tracta només d’això: deixar que el poble parli i es manifesti a través d’una votació, que és la font de tota democràcia.

Amb tot, no es tracta només de legalitat o legitimitat. Els polítics haurien de prendre bona nota que cada vegada són més els sectors socials, especialment els joves, que ja no es conformen a anar a votar cada quatre anys perquè després els polítics facin el que els passi pels nassos, emparats pels seus vots. Hi ha un moviment social imparable que vol participar en la gestió política. Cada dia són més els que creuen que hi ha una altra forma d’exercir la democràcia i per això volen ser tinguts en compte a l’hora de prendre decisions que afecten a tots. Moviments com el 15-M, la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques, la mateixa Via Catalana per la independència —com la Diada del 2012— són mostres d’aquest clam perquè els polítics escoltin i actuïn en conseqüència. La vaga de l’ensenyament a les Illes és un rebuig frontal a un govern teòricament democràtic, però que a la pràctica es comporta com una dictadura.

La gent està farta de polítics professionals que quan arriben al poder s’obliden del poble que els ha votat. S’han traspassat tots els límits de corrupció i de prepotència i per això creix el nombre dels que volen fer sentir la seva veu per dir que no és aquesta la democràcia que volem. El ‘govern del poble’ —que això vol dir la paraula democràcia— no pot ser una sucosa prebenda vitalícia per a quatre privilegiats que s’hi dediquen professionalment. Ha de ser un temps de servei a la comunitat. Ben pagat, si voleu, però transparent i temporal. I, acabat el període marcat per la llei, retorn al treball diari. En aquest aspecte, és del tot imprescindible la limitació dels mandats —com fan els Estats Units amb el seu president— com a mesura contra corrupteles i amiguismes.  

D’altra banda, estem pagant les conseqüències d’una Transició mal feta. La societat del segle XXI no és la que va sortir del franquisme. Més de la meitat dels votants actuals no ho varen viure i reclamen participar en la cosa pública, encara que s’hagin d’enfrontar als poders fàctics que sempre han remenat les cireres i ja els ve picor només de pensar que pot canviar el seu estatus. També és normal que l’Estat vulgui tenir “lligada i ben lligada” la gallina dels ous d’or. Però, per fer-ho, no se li acudeix
res més que lligar-la encara més curt, maltractar-la i fer-li passar gana. No hi ha explicació lògica a la reducció d’un 25% en les inversions de l’Estat a Catalunya el 2014. Li haurem d’agrair que d’aquesta manera convenci molts indecisos a sortir del corral? Com més tensin la corda, més gent hi haurà disposada a “segar cadenes”.