La talla magnífica

Alta edat mitjana. Hivern de l’any 914.


Valeric és un fuster, més encara, ebenista. En aquest moment es troba en el taller amb la seva dona Violant, i li diu: “Sempre he tingut el cap fer-li una estàtua de bona fusta a Maria.” Violant: “Deixa’t de romanços. Val més que treballis serrant troncs per al foc amb la serra d’arc, ja que vindran els mossos a buscar-ne i no els podràs servir.”

 

– Però... Recorda que necessitem diners per a viure... Violant se’n va del rònec taller contrariada, trepitjant fustetes i serradures que hi ha pel sòl del taller, i puja a l’habitatge per l’escala de cargol que hi ha al fons del rafal.

 

Llavors entra al taller Venanci, que a més d’amic és client: “Valeric, vinc a per les arroves de llenya per al forn de pa.” – Te les tindré tallades a mig matí.

 

– Per Déu, home, que no podré servir els crosters a l’hora fitxada al senyor ecònom, al castlà i al pobletans de l’aldea – S’esperaran home, s’esperaran...

 

Al cap de poca estona es feu present Venanci, el guardià del batlle: “Em fan venir a cobrar les 10 lliures que pagueu els menestrals al senyor del castell.”

 

– Vindré demà a portar-les a casa teva, avui he de cobrar unes quarteres de llenya que he venut al gremi dels flequers.

 

Més que un fuster i serrador, Venanci era un frustrat ebenista que sempre havia tingut en ment les talles i aquests dies no tenia altra cosa al cap de fer-ne una de la Família Sagrada, per fixar-la a l’ermita de la Vallera, de la seva comarca i encarada amb la veïna: “Així la Família seria venerada per més gent...”. 

 

Heus ací imatges retrospectives d’una seqüència del segle X. Bé, amb el que hem exposat fins ara s’hauran adonat que el nostre Valeric era una persona més artista que comerciant. Contínuament tenia en ment la imatgeria, art que segles més tard donaria talles apreciades i costoses, però ara ell en tenia al pensament una de particular, que li va fer que s’oblidés dels compromisos que havia contret amb la gent del castre i amb les autoritats de la castlania, i fins i tot de la seva família. Semblava que anés flotant pels núvols amb una dèria... la dèria fixa de fer la talla dels Tres.

 

En un principi pensà de procurar-se un bon bocí de fusta noble: augurà la caoba, l’eben, la teca o el poliandre, però al no trobar-ne pels indrets, va veure que aquells tascons li haurien sortit caríssims, ja que havia de valdre’s dels que portaven els vaixells d’orient, i va decidir decantar-se per una fusta del país, ja que no tenia diners per a les altres. Va pensar, doncs, en les fustes del roure i l’alzina i les començà a treballar, però en no tenir gúbies, burencs enformadors i resta d’eines apropiades ni prou dures per fer el tallat i motllurat, va haver de fer servir un tronc de fusta de xop, que com se sap és flonja, humida i fibrosa, per tant fàcil de treballar. Quan el seu amic Vilebald el veia treballant dia i nit en la tasca li deia: “Aquesta talla no et durarà ni hores, s’esberlarà.”

 

Ell ni cas, punxa que punxa, tira de gúbia ça i lla, polir i polir fins a acabar la talla, que per cert li quedà molt bonica. La cara de la Verge era la d’una noia honesta i bufona, el nadó refulgia i l’home era el reflex de l’austeritat; és a dir, una imatge empíria.

 

Una vegada acabada, va demanar a l’ecònom de l’abadia permís per introduir-la a l’ermita de la Vallera, que com sabem es trobava en el límit de les dues comarques. Al clergue, al veure la imatge, tan bonica, li faltà temps de dir-li que li donava el permís i que si volia portar-la allí a l’endemà ja ho podia fer.

 

Més content que un all, Valeric tornà a casa amb la il·lusió d’haver fet l’obra de la seva vida.

 

I de fet, fou així: l’única de la seva vida, no en pogué fer cap més. Aquella nit la comarca va ser flagel·lada per sota terra per un gran terratrèmol. Amb aquell fenomen tel·lúric desaparegueren cases, finques, camins, rierols i l’església, i és clar, la casa de Valeric, i amb ella, la talla. Tot quedà enterrat a set metres sota terra, mentre el nou nivell format després del cataclisme quedà més amunt i va fer una gran planícia circular.

 

Del segle X al XXI passen mil anys, i durant mil anys es produeixen molts esdeveniments, però cap digne de menció en aquell tossol. La plana continuava exactament igual que mil anys abans, allí no hi creixia cap cultiu ni s’hi aguantava cap construcció. La gleva era una terra execrada, fet que va moure la curiositat de l’equip d’arqueòlegs del doctor Bernat Casadevall a l’haver-hi trobat indicis escrits, en una vella llibreria, que sota aquell terreny hi havia hagut una església romànica i ves a saber si més avall també un poblat neolític. Així que començaren a cavar. A set metres hi trobaren pedres de carreus, ferros rovellats, ascles corcades, ossos, però res digne de menció, fins...

 

Fins a topar amb un pegot d’argamassa atapeïda de color blanquinós. Davant la incògnita de què podia contenir, l’escataren curosament. La sorpresa fou general: de dins hi va aparèixer una magnífica talla de fusta, un Naixement sense identificar. El seu estat era perfecte, com si l’haguessin esculpit el dia abans; no faltava cap detall a la motllura, només la peanya era plena d’un material pres no especificat, i separant-lo curosament amb un pinzell de pues veieren amb estupor que hi havia un escrit en català antic: “Feu-ne un lloc de veneració.”

 

Un dels membres de l’equip de recerca, raonà: “Aquí hi degué haver una gran ermita.”

 

“I demà hi haurà una gran catedral”, mussità en veu baixa el Dr. Casadevall.