Coses de bolets

Els bolets, aquesta temporada, tot i que han anat una mica tard, a les parts baixes han fet forat. Hi ha hagut bolets pels descosits i encara se’n troben. Hi ha aquells boletaires que, si són els primers i omplen, diuen que n’hi ha. Si són els segons, expressen que se’n troben alguns. I si són dels últims i per l’indret ja hi ha passat més d’una persona, manifesten que no se’n fan. També trobem els que han d’anar a províncies amb furgonetes per carregar, tant per vendre com per confitar, donar o repartir als familiars i amics. De fet, els bolets bons són aquells que es fan a la depressió central, prelitoral i la seva depressió o el litoral. Estareu d’acord amb mi que tenen més consistència, és a dir, que tenen més bon gust, sobretot pel que fa a pinetells i rovellons.


Les llenegues negres i no tan negres, blanques i rosses, que alguns en diuen mocoses, pel meu gust són boníssimes i quan se’n troben, t’omplen d’alegria. Ja sé que contra gustos no hi ha res escrit, però diria que no estic sol en el tema. I podríem anar dient...

És cert que anar a buscar bolets el dilluns no és el millor moment, perquè ja hi han passat molts boletaires. Però els bons, els que en saben, en solen trobar sempre. Ara, no van a llocs fàcils. Solen anar a llocs enrevessats, plens de bardisses, garrics i tota aquella andròmina boscana que esgarrinxa i obstaculitza la visió d’aconseguir l’erol de rovellons o pinetells esperat. Les grans troballes de vegades a un li fan passar tots els mals. Però de vegades n’hi fan venir d’altres. Ha arribat a lloc, però la feina és sortir-se’n, d’aquell mal pas, que no pots tirar endavant ni enrere.


Anar a buscar bolets no deixa de ser una bona teràpia; mentre penses on són i busques, no penses en res més. I si penses en alguna altra cosa és quan te la fums: una branca als nassos o una ensopegada que fa perillar la cistella. Llavors és quan surten tots els improperis. És un bon moment per descarregar-los.


De totes maneres, molt xivarri al bosc no és el que s’hi fa. No fos cas que delatés l’indret de la teva troballa. Per tant, hom s’aguanta i només murmura cap endins. Sí, hi ha casos en què han baixat cistell i bolets rodolant per una ensopegada amb una arrel o pedra. I per sort, de vegades no passa de res més que un petit ensurt. Conec algú que en caure no va voler deixar el cistell i el bastó i se la va clavar de ple. Tot i no fer-se mal, la cara semblava un mapamundi.


Cal tenir clar que quan algú s’entrebanca, el primer que ha de fer és deixar les noses i mirar de caure bé, si es pot. Com més vols retenir, pitjor. M’ha fet gràcia —quan anava pel carrer— sentir una mestressa de casa que comentava a una altra el dinar que havia preparat, i que feia temps que no feia: patates estofades amb conill i llenegues. Només d’imaginar-m’ho ja m’entrava la gana.