Dona i església

Rellegint les lectures de l’evangeli del diumenge 4 d’Advent del món cristià catòlic, abans de Nadal, ens fixem en el text que pren relleu perquè les protagonistes són dues dones que seran mares. És l’episodi anomenat de la visitació, de l’evangeli de Lluc. Maria, que està embarassada i que serà la mare de Jesús, visita la seva cosina Isabel, que també es troba en estat, del futur Joan Baptista.

 

Se’ns diu que en l’encontre es manifesta una motivació d’immensa d’alegria. Aquest goig és la primera resposta a la vinguda del Messies, per tot el que representa. Un Messies que alliberarà la persona dels mals d’aquest món. Heus ací el motiu festiu d’esperança del Nadal.

 

En aquesta situació de trobada, que pren una gran significació, l’evangelista Lluc subratlla que, al pronunciar Isabel les paraules cabdals, a ple pulmó, plena d’Esperit Sant, Maria és declarada “beneïda entre les dones”, i “beneït el fruit” del seu ventre, “Jesús”. Maria agafa rellevància com a dona que destaca per ser privilegiada i estimada per Déu.

 

Continuant amb la reflexió d’aquestes paraules, arribem a la conclusió que, segons els textos evangèlics, van ser les dones les primeres de rebre el missatge. I hom es fa la pregunta: com és que encara avui no pren rellevància el seu servei? Sense elles, aquest fet tan significat i recordat hauria perdut autoritat.

 

Són moltes les veus que, en la interpretació d’aquestes lectures, reconeixen que les dones no viuen en pau a l’interior de l’Església, i que es posa en evidència que en algunes creix el desafecte i el malestar. Que pateixen en veure que, tot i ser les primeres col·laboradores en molts camps, amb prou feines es compta amb elles per pensar, decidir i impulsar la marxa de l’Església catòlica. Com diria el sacerdot José Antonio Pagola: “Aquesta situació no beneficia gens a ningú.”

 

Pagola afegia en la seva homilia d’aquell diumenge: “[...] que el pes d’una història multisecular, controlada i dominada per l’home, ens impedeix prendre consciència de l’empobriment que significa per a l’Església prescindir d’una presència més eficaç de la dona. Nosaltres no les escoltem, però Déu pot suscitar dones creients, plenes d’esperit profètic, que ens contagiïn alegria i donin a l’Església un rostre més humà. Seran una benedicció. Ens ensenyaran a seguir Jesús amb més passió i fidelitat.”

 

El tema plantejat no és nou i fa temps que se’n parla. El papa Francesc, de caràcter aperturista, manifestava ja el 2016, davant de centenars de religioses reunides al Vaticà, la voluntat de crear una comissió que estudiés que les dones puguin ser ordenades diaques, que és el grau immediatament inferior al sacerdoci. Aquest fet permetria que les dones poguessin batejar i casar... Ja han passat dos anys d’aquesta notícia i s’espera que hi hagi una bona resolució a no trigar. Seria una bona notificació, si pogués ser aquest any, per allò que sempre s’ha dit: ”Any nou, vida nova.” Ja ho veurem.