Els relats d’Enriqueta Moix

“Aquell dia vaig tornar a la biblioteca amb el cor encongit. Després de tres mesos vaig tornar al lloc on tot havia començat. On tu i jo ens vam veure per primer cop. Recordo perfectament que tu cercaves un llibre d’història del segle XIX; jo, un llibre de poemes de la Maria Mercè Marçal. Els dos ens vam mirar, però no ens vam dir res [...] Al cap d’una setmana, vaig tornar a la biblioteca i tu eres en el mateix lloc assegut, com si el temps no hagués passat. Et vaig mirar de reüll i tu em vas saludar.”


Així comença “En una biblioteca”, un dels relats breus que s’inclouen a Pedaç a pedaç (El Toll, desembre de 2018), un dels títols amb els quals el tió va obsequiar-me durant aquestes festes. El llibre és un recull de prosa poètica que acaba de publicar l’escriptora Enriqueta Moix (Montblanc, 1961), fundadora i primera presidenta de l’Associació Literària L’Escarritx de la capital de la Conca de Barberà, entitat que pocs mesos enrere celebrava el desè aniversari del Festallibre.


Aquests són uns anys especialment prolífics per a Enriqueta Moix, que entre poemaris i narrativa ha publicat una desena de llibres al llarg d’aquesta darrera dècada. Això és, un llibre per any, des de les poètiques Empremtes al glaç (2008) fins al darrer Crepuscles primaverals (2017), a més, és clar, del llibre que acaba de sortir.


Si comptem, però, el global de la seva trajectòria, entre autories i coautories, la xifra ja s’apropa a la trentena de volums diversos dels quals han estat reconeguts amb uns vintena de guardons: de Vallgorguina a l’Escala, passant per Vimbodí, Barcelona o el Vallès.


A Pedaç a pedaç, el lector s’endinsa en la cosmovisió de l’escriptora a través dels relats. Són escrits curts, d’entre dues i cinc pàgines cadascun, en què hom es troba de sobte en una situació nova, amb personatges nous, amb situacions familiars diferents, amb propòsits immediats o records del passat. Amb pocs paràgrafs, l’autora presenta els elements imprescindibles —sempre dosificant la informació, amb el propòsit d’oferir sorpreses temporals— perquè tu mateix t’imaginis l’escena, et posis al lloc del narrador o et situïs com un espectador encuriosit. Et presenta gradualment els personatges del relat específic, qui són, què volen fer, per què es troben en aquella situació, els esdeveniments passen amb rapidesa: pensaments, accions, circumstàncies.


Sovint el desenllaç només s’anuncia i, si bé el text acaba, hom entén que la història ha de seguir. Aquest és un dels moments especials del llibre, el dels finals oberts, plaents i angoixants alhora, quan la descripció t’ha atrapat. Com acaba la història? Aquella confessió era certa? Què pensen els altres? Per què va passar, això? D’acord que és ficció, però aquesta és una de les gràcies d’aquesta mena de relats. Cadascun d’ells podria esdevenir un fragment d’una novel·la posterior, però el relat és només això, una primera pinzellada. Uns antecedents, unes actituds, unes relacions personals no sempre senzilles, de vegades amb moments crus o de tensió, amb penombra. Són situacions quotidianes del nostre entorn, combinant l’espai urbà i el rural. És Lleida i Riudoms, Sitges o Valls, segons el moment. També, és clar, una Vila Ducal representada pel seu pont Vell i per les muralles de Montblanc. Excursions, ermites o nits al Liceu, canvis de residència o trens de rodalies. Berenars de pa amb xocolata i, després, arròs de diumenge, amb aquell sofregit.


M’ha captivat especialment com l’autora juga amb el pas del temps, amb els flashbacks, amb fer que els personatges retrocedeixin al passat a través d’una conversa, en les retrobades de la colla d’amics de l’institut molts anys després, en aquells que han esperat tota la vida, en retorns inesperats. En somriures, sensacions i petons.


 Així, si Quim Monzó, Sergi Pàmies o Pere Calders han popularitzat el gènere del conte breu i l’han fet present a moltes llibreries, també a la Conca tenim bons relats que ens fan pensar i somriure. Bona lectura!