Ai, Europa!

Aquest any viurem una de les eleccions que causen menys interès entre la població; es tracta de les eleccions europees, unes eleccions que malauradament mai han estat enteses pel conjunt de la ciutadania i que, per tant, han comportat que històricament tinguin el rècord d’abstenció de tots els processos electorals que es fan i es desfan.


Les causes de tot plegat podrien tenir moltes explicacions, com per exemple, podria ser que els ciutadans vegin Europa, la Unió Europea, per entendre’ns, com un conjunt de buròcrates que van farts i tips, que tenen una feina qüestionable almenys pel que fa a la seva eficàcia i estan al servei del gran capital, els lobbys d’interessos més variats i que només imposen a la ciutadania restriccions i sacrificis.


De fet, si ens fixem en els últims anys, la classe mitjana europea, de tant que presumia arreu del món, per l’inexistent que era en altres indrets, ha estat minada de forma continuada, en un procés que ja va començar amb la caiguda del mur de Berlín i la pèrdua de la por per part dels estats del creixement d’un comunisme que es veia mort.


Però aquest no ha estat un procés que afecti Europa, també ha afectat i està afectant altres classes mitjanes com la nord-americana. I ben bé podríem dir que l’única cosa que ha consolidat una mena de sentiment europeu ha estat el programa Erasmus, que tot cal dir, a vegades s’ha confós amb “Orgasmus”.


Europa decideix molt més del que ens pensem, però aquesta Europa dels estats o del capital s’ha tornat aniquiladora del benestar social, i gràcies a ella el feixisme torna a campar i qui sap cap on pot desembocar. Ni la moneda única ens ha unit, només l’Erasmus.