Tigres de paper

Les darreres atzagaiades del govern espanyol em fan pensar que, malgrat tenir al seu favor elements tan poderosos, en el fons estan acollonits. Altrament, no s’entenen els darrers “moviments tàctics” com són la creació d’aquesta mena de fantasma que es presenta sota el nom de “España global”. La seva finalitat, segons explicaven ahir mateix, és contrarestar la “intoxicació” que pot generar l’independentisme en l’opinió pública internacional. Quin estat amb una democràcia consolidada crearia un organisme d’opinió d’aquesta mena? Només les dictadures tenen els seus aparells de propaganda per controlar les informacions que no els afavoreixen.


En la mateixa línia vull interpretar les declaracions del ministre Borrell a la Unió Europea negant gairebé —o almenys tergiversant barroerament— l’actuació de la Policia i la Guàrdia Civil l’1 d’octubre del 2017. Dir que hi va haver “dos o tres ferits” o que la majoria de vídeos passats per les televisions de tot el món eren falses, és una autèntica barbaritat. Aquest sol fet hauria de ser suficient per fer-lo dimitir si en aquest país dimitís algú. Potser no quedaria ningú i per això sembla que l’hagin esborrat del diccionari.


Tornant al tema, crec també que amb els dubtes i vacil·lacions sobre dates del judici dient que no s’han llegit encara les 1.860 pàgines d’al·legacions dels advocats només volen “marejar la perdiu”. D’altra banda, si tot és tan clar i diàfan, ¿per què s’oposen a la presència d’observadors internacionals? De què tenen por? Sembla que només volen deixar clar qui mana i decideix (el famós “ordeno y mando” que mai han abandonat), però ara estan fent el ridícul.


No s’adonen que l’actitud del poble de Catalunya no ha canviat? Malgrat les dissensions entre els partits, el poble segueix dempeus protestant contra la injustícia que representa la farsa del judici. No s’adonen que contra un poble emprenyat i tossut no hi tenen res a fer? Pot tardar més o menys, però és evident que no hi haurà marxa enrere. Es pot dissentir en les tàctiques i la política a seguir, però la idea de tenir un estat propi ha calat en els cors de la majoria de catalans.


Poden jutjar i condemnar com els sembli. Ho tenen tot al seu favor. Poden manipular, poden tergiversar els fets, poden estomacar, detenir alcaldes, poden enviar milers de policies i l’exèrcit si volen, però fins ara no han aconseguit cap dels objectius que s’havien proposat. Ni ho aconseguiran. L’independentisme continua ben viu malgrat haver-lo “decapitat” (Soraya dixit) diverses vegades. Les seves amenaces són tigres de paper en mans de pallassos.


En definitiva, no busquen la veritat, només volen mantenir el poder. Per això són capaços de generar situacions esperpèntiques que farien riure si no fossin tan dramàtiques per als qui les pateixen. Però sàpiguen uns i altres que la veritat tard o d’hora acaba triomfant. De fet, probablement ja ho saben i és el que els fa por. Deu ser per això 
que actuen amb tanta violència.