Facund Bacardí i Massó i el rom Bacardí

Bacardí és una companyia de begudes alcohòliques fundada a Santiago de Cuba —quan el país era la Capitania General de Cuba. La va fundar l’any 1862 el català i sitgetà Facund Bacardí Massó. Tot i havent començat amb una petita destil·leria, actualment és la més gran del món al produir més de 400.000 litres de licor al dia. Tot i que la seva marca està estesa per tot el món, encara que estranyi la seva administració encara és familiar i privada.


La història del rom i del seu creador discorregué per aquests rumbs: Facund, fill d’un paleta, nasqué a Sitges l’any 1815. No agradant-li massa la vida del poble nadiu i sabent que al seu germà Joan li anava bé la vida a Cuba, va marxar a Amèrica i s’instal·là a Santiago de Cuba per treballar amb el seu germà, propietari d’una botiga de teixits i de mercaderies vàries. Al poc temps, no agradant-li l’ambient de botiga i sí el comerç, es dedicà al negoci dels vins, que a la llarga el portà a comprar una antiga destil·leria santiaguera, i d’allí tot fou una el fundar l’any 1862 l’empresa Bacardí per fabricar i comercialitzar una nova beguda. Després, rere una extensa experimentació, Facund i la seva dona Victoria Moreau (d’origen francès) van desenvolupar un rom lleuger, elegant, amb un sabor que contrastava amb el popular aiguardent. Instal·lats en la inicial i elemental fàbrica, Victoria, intuïtiva ella, va notar que una colònia de ratapinyades niaven en el sostre de llauna de la nau, i com sigui que aquestes aus pol·linitzen els cultius de la canya de sucre i a la vegada s’alimenten d’insectes que danyen els cultius i a més simbolitzen la bona fortuna entre les poblacions indígenes locals, suggerí al seu marit agafar com a símbol del rom Bacardí la ratapinyada, i des d’aleshores es va convertir en la imatge que acompanyaria per empre més la botelleria del rom Bacardí.


L’actitud de Victoria en la selecció d’aquell logotip va resultar una decisió intel·ligent per al negoci, ja que molts dels clients de Bacardí eren analfabets, i la imatge de la ratapinyada sobre els barrils i ampolles els va ajudar a recordar el rom i a demanar-lo com “el rom de la ratapinyada” . El logotip de la ratapinyada ha sofert molts canvis des que va néixer a Santiago de Cuba el 1862. La primera versió era una ratapinyada negra d’aspecte realista sobre un fons circular vermell. Després de la Guerra d’Independència de Cuba, la imatge es va canviar per un dibuix més detallat de la ratapinyada i se li va afegir la frase “marca registrada”. El 1959, es van realitzar nous canvis en el logo, que ha persistit fins avui. Quant al negoci, què n’hem de dir: el 1936, Bacardí va instal·lar una destil·leria a Puerto Rico per evitar el pagament d’aranzels sobre el rom que enviava als Estats Units i actualment. Després de l’entrada de Fidel Castro al poder, amb les seves expropiacions de les firmes cubanes de fama internacional, la companyia es va traslladar a Puerto Rico, i ara és una de les empreses més grans del país. El 1992 va adquirir la marca italiana Martini & Rossi i del vodka Eristoff. Tot plegat va fer que al 2005 fos el segon espirituós més venut al món. L’any 2004, els beneficis de la companyia van ser aproximadament de 3.300 milions de dòlars. Actualment la seu de l’empresa és a les Bermudes (degut a les expropiacions del castrisme), però també té delegacions a Mèxic, Miami i a Puerto Rico. El rom Bacardí es va acreditar tant com per obtenir un reguitzell de medalles d’or a nombroses exposicions: Filadèlfia al 1876, Madrid al 1877, Matances (Cuba) al 1881, Barcelona al 1888, París al 1889 i 1990, Chicago al 1893, i més. El 1888 la reina Maria Cristina li atorgà el títol de proveïdor de la Reial Casa i l’autoritzà a incloure l’emblema reial en els seus productes. Don Facund va morir a l’any 1885 a Santiago de Cuba, deu anys després d’haver-se retirat del negoci l’any 1885.

 


El matrimoni de Facund i Victoria va tenir tres fills, Josep, Emili i Facund, que van col·laborar activament en el negoci. Els dos últims van demostrar ben aviat simpaties amb els independentistes cubans en el primer intent independentista de 1868, fet que els ocasionà alguns problemes amb les autoritats espanyoles. En aquells dies Emili ja era amic de José Martí (d’origen valencià) i líder de la independència cubana.

 

Emili, tot i havent passat temporades a Sitges, no tingué cap inconvenient a posar-se al costat dels rebels cubans i lluitar contra Espanya durant la Guerra de la Independència (aplanada pels Estats Units). Després, ja en l’època postcolonial, fou el primer alcalde de Santiago de Cuba i senador de la República. Sembla que amb la seva decisió d’anar-se’n amb els cubans independentistes l’hauria encertat, ja que després de l’època colonial els negocis rotllaren a tot vent per a l’empresa, sense pensar, emperò, que amb el temps arribaria Fidel Castro...