Llegeixo en una publicació de l’arquebisbat de Tarragona un article que vol justificar la beatificació de 600 màrtirs de la guerra civil que tindrà lloc diumenge vinent dia 13. Penso que la mort de qualsevol persona per les seves idees és sempre reprovable, i una mostra és que legalment ningú pot ser perseguit per allò que pensi, sinó pels seus actes. En aquest aspecte, doncs, són absolutament inadmissibles els assassinats de les persones executades sense judici només pel fet de ser catòliques. Però una altra cosa és sobre l’oportunitat o no d’aquest acte en les circumstàncies actuals i és aquí on hi hauria molts dubtes a plantejar.

D’una cosa no en tinc cap dubte: aquest acte no servirà per “tancar antigues ferides” com diuen els autors de l’article, sinó per reobrir-les. Ja ha passat en alguns casos. Tampoc no puc acceptar la visió històrica —al meu entendre esbiaixada— de les circumstàncies en què es produí la persecució religiosa durant la guerra civil. És evident que els principals protagonistes foren els anarquistes, anticlericals furibunds, que haurien volgut esborrar —fins i tot físicament— qualsevol element religiós de la societat. Però ¿algú s’ha parat a pensar en les causes d’aquest anticlericalisme? ¿Quina era la imatge que donava l’Església en aquells anys, especialment en el camp social? ¿No era un símbol d’un conservadorisme ideològic a ultrança i de l’aliança dels poderosos contra els oprimits? Els tres enemics que tradicionalment eren presentats —i no només pels anarquistes— com “enemics del poble” eren el capital, l’exèrcit i l’Església. Evidentment, tot això no justifica els assassinats de persones catòliques, però potser hauria estat bé de fer una mica d’autocrítica des de la humilitat, sense voler mantenir la dicotomia entre “bons i dolents” que es respira a l’article.

A més, en una àmplia referència al cardenal Vidal i Barraquer, es diu com a lloança que “mantingué el seu compromís amb una Església lliure d’aliances polítiques i no va voler signar la carta col·lectiva dels bisbes espanyols que donava suport al règim de Franco”. Però ¿no caldria fer referència també a la politització de l’Església espanyola presentant l’aixecament militar com una croada? Un gest que exacerbà els ànims i sens dubte no ajudà gens a la pacificació dels bàndols enfrontats.

I un cop acabada la guerra ¿quin va ser el paper de l’Església durant els 40 anys de dictadura? En molts casos no va ser precisament un element de reconciliació, sinó que va imposar els seus criteris i les seves normes a una societat sotmesa. ¿Quantes persones varen ser executades o varen sofrir empresonament i tortura per les seves idees davant la passivitat —si no la complaença— de la jerarquia eclesiàstica? ¿Qui va sortir en defensa dels vençuts? ¿Qui va defensar l’abat Escarré quan va denunciar-ho? ¿Algú ha llegit mai la més mínima declaració demanant perdó pels errors comesos, per tant, de sofriment permès, per tantes misses obligades, per tanta religió imposada per força, per la força que donava formar part del Règim dels vencedors?  

La impressió que en trec de tot plegat és que s’ha volgut buscar un pretext —un altre— per fer una demostració pública de força en una societat cada cop més laica. Una Església immobilista que sembla enyorar temps passats i que també va fer màrtirs, encara que aquests no seran mai reconeguts com a tals.