La velocitat

Ets en una gran ciutat, travesses un carrer del centre quan el semàfor per a vianants s’ha posat en verd. Com a molts encreuaments, la circulació de cotxes i persones està gestionada de tal manera que mentrestant els cotxes que volen girar tenen la llum groga en pampallugues, és a dir “vigila i si no hi ha ningú passa”. Però justament, quan et disposes a fer el teu primer pas, quan gairebé estàs a punt de tocar el terra de la calçada, i per tant de deixar la vorera protectora, sense saber com apareix un cotxe que fa un gir brusc i tot derrapant et passa a pocs centímetres, a tota velocitat. Tens un esglai interior i al mateix moment el teu cos reacciona amb un crit d’alerta, “Ep, què fas!?”. Una pregunta retòrica, d’aquelles que no esperen una resposta verbal, perquè la contestació ja l’hem vist, el que fa és circular ràpid quan no toca, quan hi ha un vianant creuant el carrer en verd. La visió del que havia acabat de passar i la pregunta retòrica que emets ha provocat que els vianants que tot just arribaven darrere teu entrin en alerta i també s’exclamin per reprovar al conductor del vehicle la seva acció. El vehicle comença a allunyar-se, però encara tens temps de veure com s’alça la mà del conductor en senyal d’“ho sento”. El típic senyal que fem els conductors quan vols dir un “perdona”, però també un “gràcies”.

 

Això fa pensar en diverses direccions. Una és el costum general que hi ha de fer una acció encara que se sàpiga que no és correcta i que es pensi arreglar alegrement amb un “ho sento”, així una mica desmenjat. Com si el simple fet de proferir una lleu disculpa pogués compensar la situació anterior. En el cas particular dels conductors, potser cal ser més conscients de la nostra posició de força respecte als vianants, uns vianants que estem desprotegits davant les topades amb els vehicles i que hi tenim les de perdre. En aquest sentit, un estudi de trànsit indica que els límits de velocitat a 30 o 40 km/h dins dels nuclis urbans es deuen al fet que són les velocitats màximes en què si es produeix un xoc amb una persona, aquesta tindria possibilitats de sobreviure. Aquestes dades caldria que tots els conductors les recordessin, ja que fan entendre el motiu de certes limitacions de velocitat, i per tant fan que sigui encara més raonable respectar-les.


Una altra direcció en la qual podem pensar és en la gestió del temps. És un fet que bona part de la societat té la sensació d’anar sovint amb pressa, mirant el rellotge, fent tard. Però quan aquesta qüestió toca la seguretat, no és preferible realment fer tard si és que queda tan poc temps, i prou? Potser farem tard i haurem de disculpar-nos o perdrem un tren, o algú ens esperarà uns minuts. Però no és això millor que provocar una situació pitjor? ¿I de fet, la mitja vergonya de la disculpa, o el fet d’haver de tornar a comprar el bitllet de tren perdut, o la cara llarga de qui ens ha estat esperant, no ens ajudarà a intentar planificar les tasques amb més temps en una altra ocasió? I a vegades més temps simplement vol dir menys coses.


Un altre camí de debat que enceta aquest esdeveniment és pensar que quan som conductors és cert que a vegades costa de veure els vianants; sobretot quan és fosc en els passos de vianants a les ciutats. Com que hi ha cotxes aparcats davant de les voreres, això crea una mena de barrera visual que fa que no vegis els que van a peu gairebé fins que han començat a creuar. Als vespres i nits, doncs, com a vianants i conductors sabem que cal vigilar el doble. I això encara fa més evident el fet que no s’ha d’anar amb excés de velocitat i que s’han de respectar els senyals de trànsit.


Una darrera reflexió va en la direcció de la tranquil·litat de les persones que caminem: si sobretot en les grans ciutats no podem sentir-nos del tot segurs caminant (per la vorera van passant-nos pel costat bicicletes, patins i altres vehicles, a més dels citats creuaments), per on podrem anar? Cal tenir present que hi ha nens petits que tot just aprenen a caminar, que hi ha pares, mares i avis passejant cotxets, que tenim gent gran que potser va més lentament, amb bastó o que necessita a vegades més temps per creuar, etc. La convivència urbana necessita de respecte per poder desplaçar-nos amb tranquil·litat.