Capellans pederastes

Crec que ara mateix és un dels problemes greus que té plantejats l’Església catòlica. Fins no fa gaire era un tema tabú, del qual no es volia parlar. A les víctimes els feia vergonya i els que n’eren directament responsables preferien tirar-hi terra al damunt amb l’esperança que el temps, que tantes coses cura, ho fes oblidar. Era quelcom tan “delicat” que era millor no parlar-ne.


Però les coses han canviat des de fa un temps. Molts d’aquells infants —ara ja adults o avis— ja no tenen vergonya de dir públicament que varen ser víctimes d’abusos, els mitjans de comunicació ho han donat a conèixer i l’Església —almenys entre nosaltres— ja no té aquella aurèola sagrada que la feia intocable. El problema s’ha fet tan greu i tan general que el papa Francesc ha demanat perdó diverses vegades i en diversos llocs del món on la pederàstia era pràctica freqüent entre el clergat. Un capellà deia que fins ara es coneixia només la punta de l’iceberg. Aquesta mateixa setmana el papa ha fet referència també a les agressions sexuals a què s’han vist sotmeses moltes monges per part de “religiosos i fins i tot bisbes”, segons les seves pròpies paraules. Per afrontar el problema ha convocat al Vaticà els presidents de les conferències episcopals de tot el món.


  Aquests abusos sexuals tenen conseqüències greus en dos àmbits: en els infants provoquen uns traumes d’ordre psicològic i afectiu que poden arrossegar tota la vida. M’ho deia personalment un amic d’infància que va ser enganyat durant anys per un capellà que volia “protegir-lo”. Als seus més de 70 anys, encara avui no perdona les agressions de què va ser víctima quan en tenia 10. És un odi contingut, latent, però que es manifesta tan bon punt es fa referència als anys d’infància en un col·legi religiós. És fàcil sentir aversió no només a l’agressor sinó a tot l’estament eclesiàstic.


Perquè aquesta és l’altra conseqüència: el descrèdit de l’Església, que sovint és vista com una entitat hipòcrita que s’ha aprofitat de la seva influència social per fer precisament el contrari d’allò que predica. Fins no fa gaire, era pràctica comuna en la jerarquia eclesiàstica dissimular i encobrir uns fets tan vergonyosos.


La solució no és només castigar els culpables, sinó que cal anar a les causes del conflicte que, al meu entendre, són fonamentalment dues: d’una banda, una educació religiosa que considerava la sexualitat només com a font de pecats i deixava de banda els molts aspectes positius d’una relació interpersonal a través de la sexualitat. I en segon lloc, crec que és un greu error l’obligatorietat del celibat imposat de manera general a totes aquelles persones que volen dedicar la seva vida a la religió. Hauria de ser una opció fruit d’un equilibri psicològic que sovint no veiem en alguns religiosos que sublimen la manca d’afectivitat i la deriven en qüestions més pròpies d’una adolescència inestable que no pas d’una maduresa equilibrada.


A més, cal tenir en compte que, com ha dit també el papa, “el celibat no és per se inherent a l’estat sacerdotal”. A les esglésies orientals la majoria de capellans són pares de família i no tenen aquest problema. A Occident va ser el Concili de Trento qui va imposar el celibat obligatori. Potser seria hora de qüestionar aquella norma. S’evitarien molts sofriments i l’Església seria més propera a la realitat de la vida i de les relacions afectives i familiars.


I les dones? Han de ser bandejades perpètuament de l’Església? Caldrà parlar-ne, també...