Les fàbriques de somnis

El cinema ha tingut molts tractaments en els mitjans de difusió. Se n’han analitzat tots el angles i punts de vista. En la difusió dels fets més rellevants del cinema hi han col·laborat la ràdio, els diaris i la televisió. Se n’han radiografiat als crítics, que van des dels mordaços fins als elogiadors. També s’han escrit milers de biografies dels artistes, dels directors i dels guionistes, fins i tot dels secundaris, així com els càmeres, els i les perruqueres i esteticistes, ocults entre bastidors. Però el que quasi no s’ha tocat ha estat “el motor” del cinema, o sigui les productores que han treballat a l’ombra, i gràcies a les quals ha estat possible tenir estils de rodatge, platós i en general la infraestructura pròpia de la filmació de les pel·lícules, i aconseguir que el cinema en general hagi tingut una gran acceptació del públic. Són empreses que al llarg dels anys han tingut moments de glòria però també de penúries, estudis que han canviat de mans, que han canviat fins i tot el logotip en ocasions, corporacions que han fet grans negocis però que de vegades han hagut d’empenyorar-se per subsistir, i algunes feren fallida, però que si no haguessin existit el cinema no hauria estat possible. És a dir, poc s’ha parlat dels fabricants del cinema, que en el món de l’espectacle se’ls ha dit encertadament les “productores” .

 

El nostre propòsit és, doncs, fer-ne una succinta evocació de les principals. Avui parlarem de:

TWENTIETH CENTURY FOX
La Twentieth (20th) Century Fox és un dels principals estudis de cine de Hollywood, lloc situat a Los Angeles (Califòrnia). Aquesta companyia va ser el resultat d’una fusió entre la Fox Film Corporation, fundada per William Fox, i la Twentieth Century Pictures, constituïda en 1933 per Darryl F. Zanuck i altres socis.

 

Abans de la fusió, William Fox havia estat un gran home de l’espectacle en ser un pioner de la creació de cadenes de sales de cine on es projectaven principalment pel·lícules del seu estudi. S’inicià en el cine mut els anys 1914 al 1917 i va obtenir un gran èxit. Quan el so va arribar al cinema va adquirir els drets de Movietone, un sofisticat procés de so alemany, i es va iniciar també amb èxit amb aquesta nova modalitat. El 1926 va adquirir 120 ha de terreny per construir-hi la seva empresa, aleshores anomenada Movietone City.

 

El pas següent va ser fer més gran la seva empresa intentant comprar l’empresa rival Loew’s Inc, propietària de dues-centes sales de cinema, i la Metro G. Mayer, però per una sèrie d’inconvenients interposats per Louis Mayer —esquirol aleshores de la Metro—, feren retardar la fusió, amb la mala sort que el Sr. Fox tingué aquells dies un accident de cotxe que el va tenir retingut a l’hospital, i quan es recobrà es trobà enmig del desplomament de la borsa de l’any 1929, i va perdre quasi tota la seva fortuna.

 

Fou un gran cop per a Fox, que mai més se’n recuperà. Els bancs li intervingueren els negocis, i va veure clar que si no es fusionava amb una altra companyia no tenia cap alternativa de sortida.

 

Mentrestant Darryl Zanuck, director de la Warner Brothers, es trobava immers en una discussió sobre salaris que la productora li devia, i vist que no els podia cobrar se’n va separar al temps d’anunciar la creació d’una nova empresa, la Twentieth Century Pictures, associat per a tal fi amb Joseph Schenck, president de la United Artists. La Twentieth inicià activitats el 1933 amb gran èxit, i va produir la millor part dels films d’aquells dies.

 

Dos anys més tard aquesta companyia es fusiona amb la Fox. En principi, per ser la Fox més gran es pensà donar-hi el nom de Fox-Twentieth Century, però al final s’optà pel nom que ha passat a la historia: Twentieth Century Fox, fundada l’any 1935.

 

La Fox tingué en principi artistes tan importants com Buster Keaton en el cine mut. Procedents de la Fox s’hi incorporaren artistes tan importants com Will Roger, Spencer Tracy i l’afamada artista femenina de l’època Janet Gaybor, però aviat es contractaren estrelles tan lluminoses com Tyrone Power, Henry Fonda, Don Ameche, Betty Grable i Alice Faye, i més tard Gregory Peck, Richard Widmark, Maureen O’Hara, Dana Andrew i Gené Tiemey, entre altres. La qui els donà més beneficis els anys trenta fou la nena Shirley Temple.


En els anys cinquanta va sofrir, com tota la resta d’empreses, els embats de la televisió. Amb tot, encara va filmar amb penes i treballs el costós film en cinemascop Cleopatra. Després Zanuk es retiraria i l’empresa passaria a mans dels milionaris Rupert Murdoch i Marvin Davis.


El logotip de la Fox fou una llàntia màgica amb la frase “Educacional Pictures”, que recordava els temps dels dibuixos animats. Sota la llàntia, entre cometes, l’anagrama “The Spice of de Program”, mentre que la 20th Century Fox disposa del logotip conegut de tots, que ha sofert només lleugeres variants, quasi imperceptibles, a mesura que anaven canviant els equips.


Entre les dues empreses filmaren milers de pel·lícules, algunes tan carismàtiques com Carros de foc, Ballant amb llops, Tomàquets verds fregits, El dia més llarg, Barton Fink, La cançó de Bemadette, Casper, El diari d’Anna Frank, Mort entre les flors (dels germans Coen), Moulin Rouge, Jesús de Natzaret (de Mel Gibson), Patton, Els nois del Brasil (amb Gregory Peck), Titanic, Tora! Tora! Tora!, L’aviador (amb Leonardo Di Caprio) i tota la sèrie de Star Wars (La guerra de les galàxies). Actualment, com la resta d’estudis, es dedica principalment a la producció fílmica per vídeo i televisió.


Tornant al món de les empreses, per famosos que fossin els artistes, de fet quedava contractats per elles i al mateix temps es decidia “qui havia de ser més famós o no tant”, i el mateix amb els directors, que actuaven sota els contractes que pactaven amb la companyia. Per tant, és fàcil entendre que el motor de l’economia cinematogràfica han estat les productores, per damunt d’aquells personatges que han merescut l’atenció del gran públic. En definitiva, les productores han estat en realitat les principals fàbriques de somnis.