Serà masoquisme?

Senyores i senyors, em penso que començo a estar una mica més tocat de l’ala del que jo em pensava, i potser m’estic tornant masoquista o quelcom semblant. I és que des que va començar l’infame judici als nostres presos polítics, l’estic intentant seguir amb la millor atenció possible que les meves obligacions diàries em permeten; amb l’afegit que a tot això hi he de sumar el meu habitual mal costum de seguir les tertúlies polítiques, els debats i en general tot el que faci olor de notícia. Sí, potser que estigui malalt. Llavors, m’he imaginat un seguit d’imatges que podrien ser el resultat que aquesta malaltia que tinc produeix en forma d’efectes simbòlics:


– Després d’escoltar hores i hores el judici als presos polítics, un seguit de vídues es troben assegudes en un balancí davant les respectives tombes dels seus marits, fent ganxet, nit i dia.

 

– Una pobra jove vestida de núvia es troba dalt d’un penya-segat saludant totes les aus que passen per dalt d’aquella muntanya, tot plorant entre salutació i salutació, perquè el nuvi no arriba i ella continua vestida de núvia.


– Un pobre home es troba assegut en un banc d’un passeig, tot seguint el ritme de la secundària del rellotge amb el cap, nit i dia, mentre intenten que mengi ni que sigui un entrepà.


– Un home és detingut dia sí dia també després d’entorpir el trànsit, ja que vol imitar un guàrdia urbà a la sortida de cada col·legi sense que mai hagi aprovat cap oposició al cos.


I mentrestant, enmig d’aquestes imaginacions i d’altres que em vindrien, el judici als presos polítics continua i penso que no me’n puc estar. Ui, ui.