Dia a dia, calendari de fets històrics de Catalunya (Editorial Millà, 1983), 505 fets bàsics de Catalunya (La Campana, 1989) i Fets cabdals de la història de Catalunya (Galaxia Gutenberg, 1997) són només tres dels nombrosos títols que va publicar al llarg de la seva carrera com a escriptor l’insigne periodista Josep Maria Cadena (Barcelona, 1935-2026), que malauradament ens ha deixat aquest mes de juny als noranta anys d’edat.

La seva trajectòria va estar íntimament vinculada als rotatius barcelonins del darrer terç del segle XX, dels quals va ser una peça clau i fonamental que tots aquells que han passat per les diferents capçaleres recorden, com s’ha fet evident en els diferents obituaris apareguts aquests dies als diaris, amb qualificacions com “Erudit de la premsa catalana”, “Memòria d’una època”, “Referent del periodisme català” o “Històric crític d’art”.

Redactor a l’Agència EFE; cap de secció al Diario de Barcelona -el popular “Brusi”-; impulsor de l’Avui, que finalment encapçalaria Josep Faulí; director de la Hoja del Lunes, actualment oblidat però que durant anys era l’únic diari en paper que informava els dilluns; i crític d’art d’El Periódico, mitjà del qual va crear la secció artística.  L’art va ser, com la història de Catalunya o el món de l’humor gràfic i la caricatura, una de les seves veritables passions, a la qual dedicaria articles i monografies.

Per parlar de tot aquest seguit de qüestions, ara fa uns anys vam anar-lo a visitar a casa seva, a l’Eixample de Cerdà, conjuntament amb el filòleg Jordi Manent. Al menjador de la llar, farcida de llibres, durant la llarga conversa -acompanyada per l’aigua amb gas que tant l’entusiasmava- Cadena ens va glossar l’evolució del periodisme nostrat -amb anècdotes, noms i situacions paradoxals- , que és, també, el reflex de la cultura catalana i el mirall de país.

També vam comentar els seus records de l’edició de dos volums de tapa dura de finals dels noranta, Paisatges (1997) i Figures (2000), en els quals s’hi incloïa una selecció de cent artistes rellevants del moment, com Subirachs -de vocació tridimensional-, l’expressionista Joan Abelló, l’oníric Jaume Muxart i el postcubista Palau Ferré, de qui es destacava la seva obra, reproduïda a tot color. Al voltant del pintor de Montblanc, Josep Maria Cadena detallava que Maties Palau Ferré “resident a la seva vila natal i ducal, aquella en la que visqueren reis i es celebraren sessions de corts, es situa a mig aire, com si fos el castell que dona nom a la comarca, per a dominar el paisatge de la gran clotada”.

Josep Maria Cadena, que el 1992 va inaugurar amb un parlament captivador l’exposició que el Centre d’Art Contemporani Can Sisteré va dedicar a Palau Ferré durant l’any olímpic -vegeu-ne la imatge que il·lustra el text-, sabia bé que “el cubisme, del que Palau Ferré és fill legítim, li va servir, més que per estructurar geomètricament la figura, per a descomposar-la i aconseguir que l’ànima de cada element vivent de la Natura -éssers humans i paisatges, tot sigui dit resumint molt- b rollés, lliure i pura, en el color”.

Així, la de Josep Maria Cadena ha estat una vida de lletres i d’arts, d’anàlisi i d’interpretació, de rotatius, de records i reflexió. El trobarem a faltar.