A

mb el permís de l’amo de la terra, el Sr. Joan, fa tres o quatre dies que deixo escampat un reguer de moresc per acostumar que hi vinguin els senglars i també, potser, algun cabirol a menjar-se’l. I quan hi torno l’endemà al matí, han fet net, no ha quedat ni un sol gra. Així, els vaig cebant perquè agafin el costum de venir i poder-ne caçar un.

L’espera és avorrida. Abans de fer-se fosc, et distreus amb el vol dels pardals i altres moixons que ja van a joc, algun gos que borda lluny, i vas escoltant el silenci del bosc, alguna fulla que es mou amb l’aire, i tu quiet, et va agafant fred d’estar parat, i gairebé sense respirar.

No saps si vindran o no vindran, tot és incertesa i cada vegada més foscor. Busques un soroll que els delati, una pedra que rellisqui en passar, unes branquetes que es trenquen, uns ulls o una ombra, alguna cosa que digui que hi ha algun animal a prop.

Avui la lluna s’ha entretingut a sortir. Va ser plena la nit de dijous i cada dia que passa es retarda tres quarts d’hora a treure el cap.

Com abans he dit, avui calma, calma tensa, amb tots els sentits mirant i escoltant qualsevol canvi.

Altres dies, el vent xiulava en passar pel mig de les branques dels pins i les alzines, i escoltar algun moviment es feia difícil. L’altre dia, parlant amb Joan, l’amo de la finca, em deia que a tocar del seu magatzem sentia els senglars barruntar i escorcollar la terra humida, buscant el que fos per omplir la panxa, i mentrestant alguns trencaven les branques dels fruiters per regalimar les floretes tendres dels arbres i dels ametllers primerencs, plantats feia poc temps, escapçant les brostes més verdes quan sortien per damunt del plàstic protector buscant la llum.

Seguiré insistint amb l’esperit d’abatre un senglar, i per això vaig variar l’horari a fi de saber a quina hora aproximadament entren a menjar el moresc.

Eren les nou de la nit tocades i, al cap de poc d’arribar, em va bordar un cabirol des del mig del bosc. Vaig pensar: bona senyal. I al cap d’una estona d’estar amagat sota aquell avellaner mig mort, vaig sentir el soroll típic dels senglars quan arriben a la menjadora fent petar les dents.

La lluna cada dia surt més tard i el camp de tir és més fosc. Veia les ombres dels animals, però no ho veia clar. Unes branques de davant i herbes em feien dubtar de tirar. Vaig optar per encendre la llanterna i, en el primer moment, es van espantar una mica. Vaig veure sortir corrents dos animals més aviat petits i un de més gran, amb el cap blanquinós, sense moure’s, que continuava furgant el blat de moro amb fruïció i fam. El tenia enfocat amb la llum, però no tenia la seguretat d’abatre’l per les ombres de les plantes i perquè es movia, i vaig decidir esperar.

Al cap de poca estona va marxar, i jo no vaig tardar gaire més a fer-ho, amb el propòsit d’arreglar l’amagatall per a la propera nit i tenir més bona visió de l’objectiu.

Aquesta tarda he tornat a fer l’aguait als senglars. Tot tranquil fins a tres quarts de nou i, de cop, amb l’última llum del dia, miro davant meu i hi havia un senglar bastant gran mirant-me. Però en anar a agafar el rifle, va notar alguna cosa estranya, va girar cua i va marxar pel mateix lloc.

He pensat que, com que no està escarmentat, potser tornaria. I no havia passat una hora que darrere meu vaig sentir esbufegar un parell d’animals i córrer enmig dels ametllers. Volia girar-me, però s’haurien espantat més i haurien fugit. En el mateix moment que torno a la posició d’abans, sento soroll davant i veig un senglar bastant gran. Obro la llanterna, apunto de pressa i apreto el gallet. Un tro sec i, a l’instant, veig mort el senglar.

Content i nerviós, m’acosto al lloc del tret i el veig estirat i mort. Acosto el vehicle per carregar-lo, però no puc jo sol. Truco a l’amic Pere perquè vingui i m’ajudi a posar-lo dins el cotxe, i dit i fet.

Demà ja l’espatllarem, el pelarem i analitzarem que no tingui triquina. Esperarem que ens faci bon profit.

Fins a la propera.