La imatge mostra un dibuix extremadament minimalista, construït amb molt pocs elements. Al terç superior hi apareix un horitzó corbat i, just al centre, un sol groc mig ocult darrere la línia que el delimita. No sabem si es tracta d’una albada o d’un capvespre. Tres ocells volen a la seva dreta. A l’extrem inferior dret, una figura femenina avança d’esquena cap a aquell límit llunyà amb una motxilla a l’esquena. La resta és gairebé tot espai en blanc: un buit que accentua la sensació de distància, silenci i expectativa.

El títol de l’obra, Expedició a l’horitzó, n’orienta la lectura. L’horitzó no és aquí un simple accident geogràfic, sinó una metàfora de la utopia; i aquesta tossuda dona que camina, una al·legoria de l’ésser humà, habitant d’un planeta esfèric, entestat a perseguir-la. Com escriu Jorge Wagensberg, «la utopia és necessària perquè el present vibri» i, probablement, és preferible a la tirania de la certesa. La caminant ja ha emprès el viatge: avança equipada per a la travessa.

Els ocells que habitualment l’acompanyen s’han avançat aquest cop. Potser li indiquen la direcció. Potser la conviden a perseverar. Tanmateix, hi ha una paradoxa inevitable: com més s’hi acosta, més s’allunya aquell horitzó sempre fugisser. L’objectiu de l’expedició és assolir allò que, per definició, mai no es deixa atrapar del tot.

La bellesa, la veritat, la felicitat, el coneixement o l’art pertanyen a aquesta mateixa categoria. No són llocs d’arribada, sinó orientacions. Mai no els posseïm completament, però és precisament la seva recerca la que confereix sentit al trajecte.

Deixem, doncs, que la dona que camina continuï el seu avanç cap a aquesta frontera inabastable. Perquè, al capdavall, la vida potser consisteix menys a arribar que a mantenir viva la voluntat de seguir caminant.