Anem per passos: aquesta frase, atribuïda a José María Aznar, un expresident del govern d’Espanya, és un genèric a defensar i pot ser utilitzada per tothom en política i en moltes coses de la vida.

Així, a títol indiciari, és el que intenta Aznar a favor de la seva opció política, i convida tothom que tingui poder que les seves conviccions llaurin cap al seu terreny. Ho va recordar el mes de novembre del 2023, quan es negociava la llei d’amnistia, i ho ha repetit ara, el 2026, dient que ara això pren més sentit que mai.

Bé, és un mantra al qual tothom es pot agafar, tant els que volen el que vol l’Aznar, com els que volen el contrari, o els que volem que la nostra autonomia vagi cap a la nostra independència nacional. Repassem el mantra: “El que pugui parlar, que parli; el que pugui fer, que faci; el que pugui aportar, que aporti; el que es pugui moure, que es mogui...”

Fa segles que ens movem. Mireu, aviat farà dos-cents anys que un tal Javier de Burgos, polític espanyol, va crear les “províncies espanyoles”, i va sorgir “la Franja”, que ens va agafar cent quilòmetres de Catalunya de nord a sud per quaranta d’amplada. Però abans els Borbons van regalar a França la Catalunya Nord. I des del 1714, i de guerra en guerra i de dictadura de dretes en dictadura de dretes, s’ha intentat acabar amb els principis, la identitat i la llengua de la Catalunya que encara els planta cara, i amb els principis identitaris dels Països Catalans.

La Constitució de 1978 prohibeix, suposo que amb tota la malícia, associacions polítiques entre els Països Catalans. I PP i PSOE han vigilat tots els nostres moviments perquè les nacionalitats històriques, que per imperatiu legal estem encabides a Espanya, no es desmarquin del que ells en diuen la seva unitat nacional.

Vox, extrema dreta, se sumarà al PP si surten els números. I el PSOE, més per necessitat que per convicció, s’ha obert per primera vegada –en la petita i minsa història democràtica d’Espanya– a dialogar i pactar amb les nacionalitats històriques, cosa que ha permès que portin vuit anys governant, sembla ser que amb bona nota dins dels números i circumstàncies d’Europa. I tot això desespera les dretes espanyolistes, que abans, quan les arraconaven les urnes, se’n sortien amb un cop d’estat i la seva corresponent matança i repressió.

I parlant de sumar: el PSOE, si vol seguir manant, o el PP, per manar, sumarà Vox o, si li surten els números, ho intentarà, igual que el PSOE, amb Junts; i, si es troben fórmules, també es festejarà amb Esquerra Republicana i amb Aliança Catalana de l’Orriols.

Però “qui pugui fer” també vol dir la carta adreçada al papa Lleó XIV per Òmnium Cultural, juntament amb la Lliga Espiritual, l’Assemblea Nacional Catalana i el Consell de la República, demanant-li que faci servir el català en la seva visita. I també l’arquebisbe de Tarragona ha esmenat el cardenal de Barcelona, Omella, recordant-li que Catalunya té llengua pròpia i que vigili.

I recordant que l’arquitecte de la Sagrada Família, en Gaudí, va ser detingut l’11 de setembre de 1924, com recorda un article que es troba a les hemeroteques, publicat a Catalunya Religió, per parlar català durant un interrogatori policial. Gaudí tenia 71 anys i un policia li va preguntar el seu nom i ofici. En dir arquitecte, li va contestar: “Pues su profesión le obliga a hablar en castellano”, i ell va respondre que la seva professió l’obligava a pagar la contribució, que ja la pagava, però no a deixar de parlar la seva llengua. Polèmica encetada, va intervenir un altre policia dient-li: “Si usted no fuera viejo le rompería la cara, sinvergüenza, cerdo”. Gaudí va contestar: “Jo a vostè no l’insulto i vostè a mi, sí. Jo parlo la meva llengua”.

La mateixa llengua que va emprar quan el rei Alfons XIII va visitar les obres realitzades. I no parlem de Montserrat, on rau la patrona de Catalunya, declarada pel papa Lleó XIII l’any 1881.

I no volem simple presència, o engrunes i maquillatges, sinó que es parli, perquè és la llengua pròpia de Catalunya. I aquest papa ho té tan bé com l’argentí Benet XVI, ja que, nascut als Estats Units i vivint molts anys a Sud-amèrica, domina l’anglès, el castellà, l’italià de Roma i el llatí del Vaticà. El català, que llegirà, no ha de representar cap dificultat especial.

També es recorda que el TJUE i el Tribunal Constitucional espanyol s’han de pronunciar sobre l’amnistia que el legislatiu ha convertit en llei i que part dels jutges, que estan en cúpules com el Tribunal Suprem, no apliquen segons per a qui.

I també cal recordar al PP espanyol i europeu que Espanya, des del 2023, demana l’oficialitat del català, basc i gallec, al·legant que la petició és a «despeses pagades», perquè no puguin al·legar misèries econòmiques, i ens donen una carabassa darrere d’una altra per manipulacions del PP espanyol.

I ara, per boca del seu president Alberto Núñez Feijóo, invita el PNB i Junts que l’ajudin a fer-lo president d’Espanya.

Sí, ara parla de “moció de censura instrumental”, però ni parlar-ne d’anar a Waterloo a discutir-ho amb Puigdemont. Si Waterloo li queda lluny, es poden trobar a Cotlliure, a la Catalunya Nord, el poble on està enterrat Machado i on Puigdemont i molts catalans coneixem un restaurant que, si vols parlar en català, encara et poden enviar a la taula un cambrer de la terra, que el domina millor que molts dels que et serveixen a Salou.

Ara Feijóo ens diu a cau d’orella, xiuxiuejant perquè no el sentin, que no és obligat governar amb Vox... Sí, ja va funcionar en temps d’Aznar i Pujol, i es va passar del “Pujol, enano, habla en castellano” a parlar català en la intimitat.

Acabo de sentir una entrevista feta a la televisió catalana amb el lehendakari Pradales, i ha dit que l’actual coalició amb els socialistes al País Basc va bastant bé, i reconeix que tenir el concert econòmic que tenen de fa anys i panys ajuda força.

Reconeix que, en matèria d’autonomies, el “cafè per a tots” ha castigat força una nacionalitat històrica com Catalunya.

Reconeix que els ponts entre el PP i el PSOE estan trencats, i això dificulta molt la més mínima entesa i negociació, perquè l’estratègia del PP, que ha tingut molta experiència en tribunals i corrupció, més que salvar el país, està centrada a tornar l’escarni que li van fer quan van obrir la possibilitat de l’amnistia i van sumar per desbancar-lo del govern d’Espanya.

Ara, el que pugui fer, que esquitxi; i, com ha recordat amb ironia Sánchez, parlant de Feijóo, ara intenta acostar-se a la dreta catalana per mirar d’aconseguir arrabassar el govern al PSOE.

Diu el lehendakari que a la seva autonomia només tenen un parlamentari de Vox, perquè per a Euskal Herria Vox és el franquisme pur i dur; i els últims quaranta anys la ultradreta no ha intervingut en la política basca. I el PNB ha pogut reconstruir una nova Euskadi, que fa quaranta anys que lidera, i es poden entendre amb tots, inclòs Bildu, menys amb Vox.

Insinua que la Constitució parla de nacionalitats, i que el “cafè per a tothom” ha sigut una maledicència de la qual Catalunya s’ha de saber escapolir, com s’està intentant des del 2023 en endavant.

Bé, les pressions aniran i van per totes bandes. Aquest articulista es posa del costat de Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Joan Fuster, el monjo de Montserrat Escarré, Maria Aurèlia Capmany, Carme Junyent, Montserrat Roig i tants altres com el fundador de Convergència, Jordi Pujol, i els seus 23 anys com a president de la Generalitat restaurada, i el seu predicament: “Una llengua no es perd perquè no la parlin els que no la saben, sinó perquè deixin de parlar-la els que la saben”.

Però quan surti aquest article, el papa ja haurà passat per Barcelona i Montserrat, i qui més qui menys ens haurem quedat amb el record i la nostra opinió.