Flexibilitat?

A vegades la vida fa uns girs que no t’esperes. Poden ser més petits o més grans, més lleugers o més profunds, afectar un curt període de temps o una llarga temporada, o potser per sempre. Qui sap.


  Sovint es diu que cal ser flexible. Que hem de poder adaptar-nos ràpidament als canvis, i que aquesta capacitat és quelcom positiu. Segurament sí que ho és, perquè és la que permet sobreviure quan hi ha fets inesperats que són greus. Però a vegades també és cert que un canvi continu o girs en la pel·lícula del nostre dia a dia ens poden cansar i ens poden alterar, més del compte, la quotidianitat.


Als éssers humans en general ens agrada planificar. Quan som petits pensem en el que farem a la tarda, a què jugarem, que continuarem unes manualitats del dia anterior... Quan som joves pensem que la setmana que ve trobarem un dia per començar una tasca, per quedar amb uns amics. Quan som una mica més grans, anem fent plans a més distància temporal: ara estic treballant en això, i a l’estiu, aprofitant que són vacances i que no tindré aquests horaris voldria dedicar un temps a això altre, i llavors aquest altre tema el deixem per Nadal de l’any vinent, i així. Sembla que hi hagi una correlació entre l’augment en l’edat d’una persona i el curt, mitjà o llarg termini en el qual acostuma a planificar les coses. 


I de fet té sentit que sigui així. Perquè quan som petits, si no és que tenim unes extraescolars fixes, de la resta de la tarda en podem disposar i, per tant, podem anar dedicant-nos al que ens vingui més de gust a cada moment: que si jugar amb els trens, que si ara muntem un poble de clicks, que si ara ens disfressem. Però a mesura que ens anem fent més grans les obligacions van incrementant, i en l’etapa laboral i parental, més encara. Per això és més difícil aquesta improvisació que ens permetien els anys d’aquella plenitud infantil o adolescent. Les reunions, les visites, la quotidianitat. Qui no ha hagut de programar les vacances de tot l’any amb mesos d’antelació? O bé les visites pediàtriques, o la revisió del cotxe, o les reunions de les entitats de què formem part? I quadrar horaris propis i de la parella i anar i venir per anar a portar quelcom i anar a recollir allò altre al cap d’uns mesos. I trucar al fontaner, paleta o electricista, la botiga de mobles i el forn? I no només això, les planificacions familiars arriben a molt més, i tot depèn de la logística de cada unitat, i si la combinem amb més persones, o amb més obligacions, doncs tot va augmentant més i més encara. 


És en aquest context que es demana des de la societat mantenir-se flexible. Ser capaç de prendre bones decisions ràpidament si el nostre context canvia inesperadament: un canvi més o menys important en l’àmbit laboral, familiar, personal, en les activitats o projectes que teníem planificats.


Avui ens dia se’ns presenta com a gairebé obligatori sortir d’aquesta anomenada zona de confort. Si en sortim voluntàriament en diuen enriquiment, i si no és buscat per nosaltres, sinó que hem d’entomar-ho i sortir-nos-en com es pugui, actualment en diuen resiliència.


Doncs bé, tot i que és cert que aquestes accions d’enriquiment, resiliència i flexibilitat són en principi positives i desitjables, no ho són tant quan es tracta de viure sempre pendents d’aquests termes. Les persones necessiten també estabilitat, seguretat, tranquil·litat. La paraula confort de l’expressió zona de confort hi és per algun motiu, perquè per als éssers humans també és important gaudir-ne. Hem de ser capaços com a societat de poder crear els espais personals, familiars, socials i laborals que permetin fer perdurable el benestar reduint les situacions que en condicionen el gaudi. La tranquil·litat és el que millor permet la planificació personal o col·lectiva de què parlava anteriorment.


Per tant, la flexibilitat en el bon sentit, tenir inquietuds i poder reaccionar positivament a canvis, és desitjable. No obstant això, cal saber crear la pròpia zona de confort. I també com a societat, per poder oferir-nos bones oportunitats, i com a col·lectivitat poder obtenir el nivell de benestar que desitgem.